VIURE L'ESTIU / 4- Entrevista a Mossén Enrique Sarneguet, rector de Montaverner i Alfarrasí, i que se'n va de missioner a Xile

8 de juliol de 1995

Lluís M. Segrelles.-ONTINYENT


—On va nàixer?

—Jo vaig nàixer en València, l'any 1961, en el barri de Russafa, un barri molt valencià. Hi vaig viure la meua infantesa, als col·legis d'allí, amics d'allí. Tinc 34 anys. És un moment de la meua vida on puc decidir i fer coses que, abans, a la meua infància, no podia fer.

—Va nàixer al si d'una família cristiana? La seua vocació, no va ser una vocació esporàdica?

—Ha sigut una família creient. Tinc dos germans que han rebut la mateixa educació que jo i no s'han fet rectors i porten la seua vida. Ma mare sí que era cristiana. Mon pare, com tot home que intenta traure la família avant, estava entregat al seu treball; va treballar polimentant mobles, era polimentador. Va morir molt jove, als 42 o 43 anys. Ma mare es va quedar viuda, amb els tres xiquets. Estic dins del que es considera una família pobra, perquè ella, com a viuda, va tindre de traure'ns avant. El xicotet tenia 3 anys, jo en tenia 6 i el major, 9. El major ho va traure tot a base de beques, va anar a estudiar a la Universitat Laboral de Xest, després va anar a la de Tarragona, ... va anar tot per beques i va traure els estudis. Jo també, quan vaig decidir entrar al Seminari, vaig aconseguir una beca estatal; vaig entrar en COU i ...tot el Batxiller i l'EGB els vaig estudiar a Escoles Nacionals. I, bé, al Seminari, a base de beques vaig acabar la carrera de rector. I el meu germà menut va estudiar l'EGB i es va posar a treballar.

—En quin any va ser nomenat com a rector i per quins llocs ha passat?

—Jo em vaig ordenar en el 1985. En eix any, amb 24 anys, vaig estar dos mesos d'estiu a fer substitucions a Pontón, Venta Gaeta, a La Portera,...a pobles de Requena i Utiel. Després em van nomenar vicari de la parròquia de Sant Roc d'Alcoi, on vaig estar donant classes de religió a l'Institut Andreu Sempere, i, a part estava en la parròquia portant els Júniors, els Joves. A Alcoi vaig estar 5 anys i d'allí, en setembre de 1990, vaig ser nomenat rector de Montaverner i Bufali, fins que el dia de la Immaculada de l'any passat vaig deixar Bufali i em van nomenar també rector d'Alfarrasí. Mentrestant m'he dedicat, no sols a les parròquies, sinó que he estat donant classe a l'Escola de Pastoral d'Ontinyent, per a l'Instituto Religioso Juan Pablo II, donant classe de teologia per a catequistes, gent adulta. En concret, he estat donant l'assignatura de Nou Testament. A banda he estat encarregat dels Juniors de la Vicaria VII, d'Alcoi-Ontinyent, que fa, entre altres actes, el Dia Júnior.

—Ha tingut una vocació de cara als joves... Supose que els ‘hobbies’ i aficions han anat també encarats de cara a ells.

—Sí, i, de fet, també he estat encarregat de la Pastoral Universitària de la Vicaria, un món encara molt per explotar perquè els universitaris se'n van a València, es desarrelen dels pobles moltes voltes i de les tradicions religioses, culturals,... i és un món en què hauria de plantejar-se que anar-se'n no siga una manera de desconnectar del poble i que tot es reduïsca a portar-li el cap de setmana la roba a la mare.

—Per tant entén vosté que hi ha una manera distinta de viure i de viure cristianament entre un poble i una ciutat? Si haguera de definir un ambient rural cristianament, com el definiria, quines característiques tindria? I urbanament, també..., tant positives com negatives?

—En l'ambient rural és més fàcil viure el cristianisme, perquè estan els pares...encara que ara l'ambient també ha canviat molt. Sobretot les nostres generacions han rebut una educació cristiana, d'anar a missa, de catequesi,... Després, als pobles pareix que és més fàcil viure la fe per a la gent jove perquè tens un contacte més personal amb els xiquets i joves. En la ciutat tot això passa més desapercebut i només et centres en el grupet d'amics, que igual en són 4 o 5, i després en els joves que baixen a la parròquia... En canvi, en el poble, no sols als grups, sinó a qualsevol jove que ve a confirmar-se... (s'hi confirmen quasi tots; en les ciutats això no passa). N'hi ha, per tant, una relació més directa de cristianisme i de rebre sacraments. Al poble quasi tots passen pels sacraments.

—Com va nàixer la seua vocació religiosa?

—La meua vocació religiosa?... Doncs ja fa temps. De xiquet vaig ser, com molts d'ací, acolitet en la meua parròquia, la de Sant Francesc de Borja, en València. Després, el que passa, quan arriba a l'edat de 14 o 15 anys, tot el tema de la vocació es despista un poquet, perquè estàs madurant com a persona i vénen els moments en què es posa en qüestió tot: pares, qüestions religioses, ... però bé, jo vaig continuar portant la meua vida cristiana. Pense que els pares, ma mare, va influir molt per tal que continuara ananta missa,... i bé, després va ser la meua relació amb els rectors de la parròquia: el rector veia que jo anava tots els diumenges a missa, i, com és estrany vore en missa gent jove... ací no és que siga estrany: en veus uns quants. Doncs em va preguntar si volia ser rector. Jo li vaig dir, que jo, quan era xicotet m'ho havia plantejat, però després ja no m'ho havia tornat a plantejar. Arran d'això vaig tindre una relació gran amb els diferents rectors que van estar passant per allí i vaig anar madurant un poquet la meua vocació religiosa, amb tot el que significava optar per Jesucrist. Sempre, quan un és jove té ideals i, en la mesura que un va fent-se major, eixos ideals van amagant-se un poquet i un pareix que va buscant més seguretat,... però que, bé. La decisió va ser ideal i,...

—Eixos ideals són els que li han fet plantejar-se ara anar-se'n de missioner?

—Sí,... En concret jo vaig demanar, en un principi, anar a Cuba, però al vore que la cosa es retardava molt i damunt havia d'anar amb condicions, com estar allí sis mesos i —encara que siga molt trist dir-ho i si no creava problemes al règim, em podria quedar, i, si no, me'n tindria de tornar. Al vore aqueixa inseguretat, de saber si podria resistir jo vore la gent passar necessitat i viure la situació aquella, si podria estar callat... vaig creure que no tenia jo un caràcter per estar-me callat. I a l'oferir-me també Xile, que és, dins del que és Hispanoamèrica, un país més desenrotllat... vaig vore Xile molt més atractiu per a "lo" meu que el que és Cuba.

—Concretament, on va?

— Aniria a Copiapó, que és una zona... tres voltes més gran que València.

—Aniria a una ciutat?

—Exactament no ho sé. La diòcesi de Copiapó és molt àmplia, té vora 70.000 quilòmetres quadrats, i la qüestió és que té tres províncies: Huasco, Copiapó i Chañaral. És molt estret, però està molt allargat.

—Té algun projecte de cara a anar allà...si té pensat el temps que estarà?

—Cinc anys, en concret l'arquebisbe ens proposa que anem per a cinc anys. Als cinc anys, que tornem, més que res perquè no ens desclassem d'aquest món nostre perquè si estem més temps, el perill que tens és que ha passat i evolucionat tant que et trobes en una altra època. Eixa és la condició que m'han posat per anar, i bé, després d'eixos 5 anys, en el 97 o el 98, vindré un mes de vacances a vore la família i estar per ací. Però mentrestant estaré allí. En concret a la missió que siga no ho sé, m'han de destinar. Sé que són poquets capellans: són 15 capellans per a una regió que,... imagina't si és extensa...

—I l'ha impulsat aqueix idealisme...?

—Sí...

—Té a priori alguna idea, encara que no conega allò, de coses que pensa o que intentarà, com a mínim, fer o aconseguir ?

—En un principi la meua idea és estar, estar i vore com viu la gent, quina religiositat té. Més que actuar, en un principi el que vull és situar-me.

—És una zona bastant religiosa, catòlica em referisc, o hi ha interferència d'altres religions?

—És una zona bastant catòlica. No t'ho puc assegurar, però crec que hi ha un 96 % de la població que ho és. És gent molt catòlica, el que passa és que hi ha escassesa de clero per aquella zona, no sé perquè, a la millor és que no ixen vocacions per allí i bé en concret no sé que vaig a fer per allí. Sí que m'han dit que no em faça plans ni projectes, perquè els projectes d'ací no serveixen allà, perquè la gent té una altra manera de viure, unes altres inquietuds diferents a les d'ací. Primer és situar-me, veure com la gent d'allí enfoca la seua fe, la seua religiositat. Allí el cristià està molt més compromés que ací: n'hi catequistes, igual que ací, n'hi ha diaques permanents casats, que no són rectors però que han optat per aqueix ministeri. En concret, em comentava un missioner que ha vingut en desembre de Xile, que no hi ha rectors però que allí la gent seglar està molt més compromesa en el que és la parròquia. No tindran sacraments, però la parròquia
funciona com si no estiguera el rector: la catequesi, ... tot està funcionant. Allí també l'església catòlica desenvolupa molt el que són labors socials: n'hi ha "Comunitats de la Tercera Edat", de Drogaaddictes, d'Alcohòlics,.. M'han dit que hauré de fer teràpies per a estes comunitats de gent, per ajudar-los en eixa labor social i religiosa... I que, a voltes, el motiu religiós pot ser un motiu per ajudar aquesta gent en la seua curació. N'hi ha dos convents de monges també, amb les quals n'hi ha una col·laboració molt gran. I labors socials se'n poden fer moltes.. Jo en un principi sí que tinc clar que vaig com a capellà, no com assistent social i la meua funció principal és espiritual, però sense desencarnar-me... crec que de la persona humana no és pot dir "açò és religiós, i açò és humà", sinó que és tot un conjunt, i tot va unit.

—Què demanaria a les altres religions, cristianes o no, per tal de construir un món millor?

—De fet, clar, demanar a les altres religions sense demanar a la nostra, seria jugar en desavantge. Tant a la religió catòlica, com a les altres, cristianes o no, demanaria que l'ideal que tenen de creença en un Déu ens acostara més, ja que, sobretot en les cristianes, creiem en el mateix Déu, i que fera que treballàrem més en col·laboració. L'ecumenisme està donant molts passos, està evolucionant molt; de fet la nova encíclica del papa apareguda fa uns dies tracta l'ecumenisme, i, encara que no l'he llegida, pel que conec fa una crida a treballar tots més solidàriament per l'home. Sobretot hem d'acabar amb estes situacions de guerra, de desunió ... I jo els demanaria que les religions no foren motius d'enfrontament entre la gent, ja que a voltes hi ha religions, com la nostra va tindre la seua època en un altre momente històric, va ser motiu d'enfrontament. De fet, les Guerres Santes són les més cruels que hi ha. I el que voldria és que les religions
procuraren no provocar situacions violentes sinó que foren testimoni de pau i de solidaritat en les ciutats, en els països on estan. És veritat que cadascuna té la seua visió, la seua manera de viure a Déu, la seua fe, però que això no fóra motiu de separar-nos sinó d'unir-nos més.

—Ara, breument, què demanaria als creients catòlics?

—Primer els demanaria oració, perquè l'oració és una manera d'acostar-se al problema de la unitat. Després de l'oració, una vegada va creant-se una consciència, eixa religiositat per la unitat, el respecte, respectar les altres religions, tindre molta delicadesa amb les altres religions, sense menysprear-les i que hi haguera la idea que estem resant al mateix Déu, i que pot ser un motiu d'unitat creure en el mateix Jesucrist.
És veritat que hi ha diferències segons les religions amb la nostra, però que això no fóra mai motiu de disputa ni de discussió, sinó que fóra motiu de tindre paciència i de diàleg més que de discussió.

—A la jerarquia eclesiàstica què li demanaria?

—En la jerarquia hi ha càrrecs que són bíblics, com són el de bisbe, presbíter i diaca; inclús la primacia de Pere, com el Papa, que també és un càrrec bíblic que també, al ser una realitat humana s'ha tingut d'adaptar a l'evolució històrica i, a voltes, ha anat per davant de l'evolució històrica, però el que els demanaria és que.. Després hi ha càrrecs intermitjos que no són bíblics, però que també els ha de tindre l'església com a realitat humana que és. Els demanaria el mateix que demana el Nostre Senyor, que "el que tinga un càrrec, que el tinga per a servir".

—Als representants polítics i socials?

—Per supost la política és delicada, és un tema delicat i necessari, igual que els representants socials tenen un càrrec moltes voltes delicat. I comprenc que a voltes no tinguen les satisfaccions, que tinguen de renunciar a d'altres coses, que pot produir el dedicar temps a això, però els demanaria el mateix que a la jerarquia, que on estan, que ho prenguen com un servici a l'home, en el poble o en la institució on estiguen. I, per supost, si n'hi ha creences religioses, doncs un servei a Déu, perquè els homes fallem, no dic fallen, sinó fallem, i de fet, ho podem vore en tota la moguda política que hi ha ara. I sobretot els demanaria que obraren en consciència, ja que en estos càrrecs la gent ha de tindre les mans i la consciència molt neta.

—Als joves?

—Els joves tenen valors molt bons. No diria que els joves estan perduts. També a voltes veus que hi ha en ells un cert desencant, es deixen portar per coses que la societat ha creat, però que també els veig amb molt il·lusió. Els demanaria que no perderen eixa il·lusió, que feren projectes, que s'il·lusionaren per coses, encara que no veieren la meta, perquè això és molt important. I sobretot els demanaria que seguiren a Jesucrist.

—Als vells?

—Els toca viure un moment delicat, sobretot en les ciutats, on la família està molt descomposta: els veuen com una càrrega. Els demanaria que no s'ho prengueren així, com una càrrega a pesar que no estiguen bé, que estiguen delicats de salut i que vegen com la vida s'acaba. Els demanaria que pensaren en que han viscut, que el que ara hi ha ells ho han fet, i que per això, la seua presència és necessària Sempre està els nostres majors han fet açò, els nostres vells estan com a guardes morals i ètics de les famílies, a pesar que a voltes trenquem amb ells, però que la seua presència és necessària i que són útils per a la societat simplement estant. Els demanaria que continuaren estant.

—Vol afegir alguna cosa, si haguera de fer una síntesi... si haguera de dir en poques paraules què és per a vosté viure?

—Porte com a rector 10 anys, i visquent, molts anys. Ha arribat un moment en la meua vida en què necessite separar-me de tot açò per a vore-ho des de fora i, al vore una altra realitat, contrastar, que això sempre en la vida pot ajudar a formar molt. Com a resum de tot, el que diria és que el motiu d'anar de missions — a part que sent la cridada del Nostre Senyor, sinó...això és el primer— i a través de la meua història personal hi ha esdeveniments de la meua vida en què jo he vist clarament que, amb totes les pegues que jo he anat posant-li Ell ha anat llevant-me-les. A part d'aqueix motiu religiós, no renuncie a est món occidental, sinó que vull dedicar uns anys de la meua vida al que per ahí es diu "Tercer Món". N'hi ha, per tant, un motiu humà i solidari, perquè sóc cristià. Vaig a aprendre, més que a ensenyar, vaig a aprendre, i des d'ahí, quan torne d'ací 5 anys, si torne, crec que serà una experiència molt enriquidora en la meua vocació sacerdotal i en la meua vida personal.