VIURE A l'ESTIU / 0-La penosa aventura de circular per les carreteres de la Vall d'Albaida en l'estiu de 1995

7 de juliol de 1995

Lluís M. Segrelles.-ONTINYENT

Hans és un camioner alemany que ha vingut altres vegades amb el seu tràiler fins a la Vall d'Albaida. Sorprés gratament pel nou túnel de l'Olleria, la seua alegria per la contemplació de la panoràmica general de la comarca van acabar prompte, precisament un poc abans d'Aielo de Malferit, on les obres, tant de la carretera, com del gasoducte introdueixen el dens trànsit en un coll de botella, encara que sense arribar a estrényer-lo.

Hans prossegueix impertèrrit cap al seu destí: una fàbrica tèxtil a Bocairent. Passa sobre el riu Clariano i quan arriba a l'entrada senyalitzada com "Ontinyent Nord" contempla que han afegit un altre senyal complementari, amb el preceptiu fons groc indicador d'obres, on pot llegir "Bocairent-Villena". El nostre disciplinat germànic segueix el consell i arriba a Ontinyent. En arribar a l'encreuament de l'ontinyentina avinguda de Daniel Gil la seua perplexitat va en augment: en groc un dels panells el commina a girar cap a l'esquerra, de tornada a la veïna Agullent, però, heus ací que un altre panell contigu a l'anterior (això sí, sense fletxa, però amb el color groc malson) li indica Bocairent-Villena. Dubtós, consulta el seu mapa i, finalment, es decideix a preguntar. Una gràcil ontinyentina li somriu comprensiva per la desorientació i el dirigeix a la flamant autovia: "Vosté, seguisca fins baixar el port d'Albaida, i en l'encreuament de Muro, a la dreta".

Hans obeeix i, encara que amb quaranta quilòmetres més, en compte dels set promesos pel seu inseparable mapa, arriba al seu enyorat Bocairent, no sense marejar-se abans amb les corbes de la carretera d'Agres i Alfafara, i patir la seua pel perill que per a un mastodont com el que condueix suposa l'ajustadíssim pas davall la via del ferrocarril.
Comparteix penes amb els bocairentins que, armats de paciència, esperen que d'ací a uns mesos la seua comunicació amb la resta de la comarca siga una miqueta més fluida pel Barranc de Bocairent.


De Madrid a Gandia per Carrícola

Una altra aventura preparada per a aquest estiu ha sigut la feliç coincidència del tall de carretera esmentada anteriorment amb la segona reparació que pateix el Pont de Bèlgida en dos anys, adornada amb el conegut tall (no de mànegues ni de pèl) i els consegüents senyals "despistatives" (o "despistatòries", que en açò encara no ens hem posat d'acord sobre el vocable més políticament correcte) en el groc cridaner que es porta aquest estiu.

Els mesetaris que han encetat les seues vacances i van decidir seguir la ruta d'anys anteriors, per la Font de la Figuera i Ontinyent, tenen múltiples opcions per a perdre's una bona estona per la Vall recòndita: vorejant el Benicadell (per Carrícola, Beniatjar i el Ràfol de Salem), desviant-se per Otos o botant camins en la contornada de Bèlgida. Amb camions transnacionals, mules mecàniques i altres complements.

Només han corregut millor sort aquells que van triar dirigir els seus passos per Xàtiva, Quatretonda i, per l'eixida del Morquí, fins a la capital de la Safor.


Les ofertes alternatives de la terra

No per ser de la terra les solucions són millors i, en tot cas, es complementen amb un millor coneixement dels camins rurals, com el Camí Reial de Gandia en els seus distints trams (Ontinyent-Montaverner-la Pobla del Duc-Llutxent-Benicolet), però sempre amb un lleu toc emocionant, com la distinta senyalització en la recentment inaugurada circumval·lació a Castelló de Rugat (l'entrada del qual des de ponent només està indicada per un senyalet amb un concís "Desviació Xàtiva-Ontinyent", només aconsellada per als molt cafeters). De fet, a més d'un bon coneixedor de la comarca, però no de les emocionants aventures estiuenques, li ha costat girar cua en el Morquí, pel l'únic delicte de voler anar a Montitxelvo.

En canvi, coses de la vida, tot són facilitats si venim des de la Safor, amb una desviació normal (suposem que no serà una equivocació) que ens permet accedir còmodament a Terrateig, Montitxelvo o Castelló.

Bé, i després del que relatem només ens resta invitar-vos a la Vall amb un eslògan sonor, com aquell "Vine i viu l'aventura !". Llàstima que ningú haja previst traure-li cap partit a la història muntant una que altra "paradeta" amb refrescs i llepolies en alguns encreuaments claus, perquè l'èxit està garantit.