Ontinyent, 22 de juliol de 1995
Lluís M. Segrelles.-ONTINYENT
a) ENTREVISTA A ALFRED BERNABEU ( professor de valencià a l'IB d'Ontinyent i membre de la comparsa Saudites)
—Estos soparets es fan tots els dissabtes dels mesos de juliol i agost?
—Sí. S'ajunten distintes comparses, per tal d'economitzar...
—Quines comparses estan ací representades, esta nit, al carrer Major, davant de la Societat de Festers?
—Home, no recorde bé, però tenim els Saudites, els Llauradors, els Fontanos, els Bucaners, els Creuats... Cinc comparses com a mínim.
—Tu que has conegut açò com s'ha desenrotllat altres anys, com veus actualment la realització dels soparets i de la festa?
—Aquests sopars són fonamentals per a calfar motors, per a preparar detalls de festes, carrosses, negres,... perquè les bandes de música ja estan totes contractades... però jo del que volia parlar-te, perquè és una qüestió especial que pocs festers et diran, és que les festes estan cada volta més enquistades en sí mateixa, es miren cada volta més el melic...
—En quin sentit?
—Crec que prescindeixen prou de l'espectador. Jo, per exemple, he sentit dir "Xe, si l'entrada s'acaba a les sis és problema dels espectadors. Si volen veure'ns, que ens vegen, i, si no, ... que no ens vegen". Jo pense que la festa ha de pegar un gir total, involucrar més. Veges, per exemple, com que les festes són cares, la joventut (estic parlant-te de 18, 22, 25 anys) no participa quasi o participa molt minoritàriament. I que, per exemple, abans les festes ací on estem (davant de la Societat de Festers) era el centre neuràlgic, és on estava tota la marxa...ara no, el diumenge de festes ací estem només els comparsistes i res més. La gent jove està en l'OTK, I que les comparses es miren massa a sí mateixa , pense que haurien d'obrir-se més.
—Hi ha alguna comparsa que done facilitats perquè entre nova gent a les comparses?
—Home, ja depén, perquè hi ha algunes molt xicotetes que volen ser xicotetes, encara que coste més, perquè són un grup d'amics, són dos penyes d'amics. Les comparses grans, per exemple, la dels Saudites, com tu saps, estan dividides en penyes...estic en Saudites, enguany tenim capitania. I clar, jo isc a festes perquè ixen els amics, no per altra cosa. Si mire el que em costa realment, lògicament, no eixiria i en canvi tinc un sentiment fester... perquè amb els diners que em costa jo podria anar-me'n perfectament de viatge per ahí, i on jo volguera.
Facilitats? Depén. Hi ha comparses que són un grup tancat. Per exemple, la meua: n'hi ha 175 i no s'admet ningú més... Així estan les coses, depén de cada comparsa... Però les comparses deurien obrir-se més a la societat...
—I la participació de les dones, és encara molt minoritària?
—En la meua comparsa és molt minoritària. De fet, extraordinàriament, està permés que el boato del capità vinga a tots els sopars dels dissabtes i, per tant, que s'involucre un poc més en la comparsa. I hi ha hagut alguna gent que s'ha mostrat un poc reticent, saps? Jo pense que la dona assolirà la igualtat quan tinga diners, no ho oblidem...quan hi ha un sou en casa, eixe és el que paga, i la dona no pot eixir. Clar, això pot donar un tomb perquè la dona s'incorpora més al treball, per tant ja té el seu sou i ja pot disposar de més diners i de més autonomia. I ahí està la qüestió: pense que s'assolirà una normalitat de forma completa quan hi haja almenys un 25% de festeres, cosa que no s'arriba. També és un problema, com que hi ha més festeres hi ha més festers i hi ha més massificació. Quan hi haja una capitana pense que s'haurà assolit en certa forma l'estatus... o una presidenta.
—Ens pogueres resumir en un titular la teua opinió, quin posaries?
—La festa s'ha d'obrir més, ha de contactar més amb la societat. El que passa és que és una opinió un poc peculiar, no és la que pensa el fester mig. La gent vol eixir a festes i oblidar-se de tot. El que passa és que la festa iguala, iguala estatus socials, iguala professions... en la comparsa hi ha de tot, això és una cosa positiva.
—I sobre els soparets en particular: els veus com una tradició?
—Fonamental, perquè nosaltres comencem a finals de juny i no acabem fins a festes. Fins i tot tenim una particularitat totes les comparses que estem ací: el dilluns de festes fem un sopar especial, cosa que moltes comparses no fan. Però torne a repetir-te que la gent no s'ha involucrat en les comparses, les comparses es tanquen en sí mateixes. Jo pense que és així.
***
b) ENTREVISTA A MARCOS GANDIA CONEJERO (president de la Unió Artística Musical d'Ontinyent i membre de la comparsa Saudites)
—Què opines de la moguda esta que es munta la gent d'Ontinyent els dos últims mesos abans de festes, la història dels soparets?
—Considere que açò és un pròleg a les festes, el que promou un moment de tertúlia amb els amics, moure eixa amistat, eixa sensació de viure la festa ja abans d'hora. Sempre s'aconsegueix que es faça un moment de confraternitat, d'amistat, ja de cara als preparatius del que és la setmana gran i la festa de Moros i Cristians d'Ontinyent.
—El sistema de cada dissabte portar una de les bandes de música que normalment ve amb les filades que feu el sopar ací conjuntament té alguna finalitat?
—Et puc dir que enguany ací és la primera vegada que es fa. Coincideix que és un lloc en què crec que s'ajunten, crec que són set comparses diferents entre moros i cristians. Pareix que amb aquesta alternativa totes tenen opció a portar la seua banda de música.
—Quines bandes són les que han passat per ací?
—Concretament no t'ho puc dir. Sé que esteu vosaltres, la de Montaverner, i han passat les de Montitxelvo, Bocairent, Agullent, un grup de la banda d'ací, d'Ontinyent...
—I sobre el desenrotllament de la festa, quin present i quin futur li veus des de la música?
—Des de la música el present és d'un optimisme, en gran part sempre tirant a més, perquè el que és la modalitat de composicions i noves innovacions de cara a la festa de moros i cristians, comptem amb un extens arxiu de música per aquesta festa i tots els pobles que la celebren estan conseguint el seu concert, el seu certamen, per a poder convocar concursos respecte a passos dobles, marxes mores, marxes cristianes, tots els anys. Per tant, en el que respecta a la música, sempre va a més.
—On col·locaries les recents gravacions que heu realitzat en triple format digital la Unió Artística Musical d'Ontinyent?
—Com a pionera la UAM, en el que es refereix a sempre deixar constància en gravació del que han sigut temes per a moros i cristians, puc dir-te que ha deixat el llistó molt alt. Hem intentat aconseguir el que el mestre Ferrero , que ha sigut per a nosaltres una persona que ens ha deixat a un nivell altíssim, ens deia. Hem intentar deixar, en el que respecta a gravacions un nivell altíssim, perquè tot açò estem vivint-ho molt de prop, encara que tot el que siga tot altre tipus de música totes les bandes sabem que estan desenrotllant-lo, el que és a moros i cristians estem treballant-ho molt i, és una cosa que molts músics la portem dins del cor, perquè és la festa nostra.
—Quin desig faries tu perquè milloraren les festes de moros i cristians en algun sentit, si hi ha algun desig que, al teu entendre, podríem afegir?
—És prou difícil perquè som molta gent i hi ha moltes opinions variades, però l'essencial seria acurtar els actes que s'allarguen massa, com és, per exemple, l'entrada. L'entrada és un acte que ací en Ontinyent que abarca molta gent de la contornada i de la província i, l'any passat es va fer llarguíssim, acabant-se una entrada a les sis del matí. Això és una cosa que no es pot suportar. Com a fester, si estiguera en el públic, jo crec que no ho suportaria, i és molt difícil que els dos mil "i pico" festers puguen eixir el mateix dia i que s'acabe prompte, però m'imagine que alguna solució per al futur pròxim hi haurà.
—Vols afegir alguna cosa més?
—Simplement convidar a tota la contornada a què siga partícep de tots estos actes: el pròleg, de la festa, i que vinguen i que senten l'ambient que tenim nosaltres.
***
c) ENTREVISTA A VICENT REQUENA (alcalde d'Ontinyent i membre de la comparsa Creuats)
—Quina impressió quina visió tens sobre la realització d'aquests sopars?
—Estos sopars, sociològicament, i inclús psicològicament, si no estigueren haurien d'inventar-se. Uns sopars en els que la gent aprofita per a descarregar (tensions) i a la volta per a carregar piles per a tot l'any. Ve ací, està amb els amics, parlen, critiquen, xarren, ho posen tot cap amunt, tot cap avall, i ho passen molt bé, d'una manera molt sana. És un relax, però que després serveix per a tot l'any, i no soles serveix només per a passar les nits dels dissabtes de l'estiu, i en definitiva el principi de les vacances i els caps de setmana que són més relaxants, sinó que és algo que continua per a tot l'any. És carregar les piles no sols per a la festa, perquè quan s'arriba a la festa, la festa en sí ja s'ha acabat. El que ompli de contingut és la relació que es torna a prendre durant dos mesos a l'any, i després una volta cada mes, però sobretot estos dos mesos, juliol i agost, en què la gent es retroba i parlen de tot: de futbol, de política, de tot...
—El fet d'ajuntar-se més d'una comparsa té algun motiu?
—Estalviar. El motiu principal és que una banda de música serveix per a tots per igual, aleshores s'estalvia, i cada setmana li toca a algú. Així la festa no es fa tan cara, perquè hem arribat a uns preus un tant durs, que es fan difícils, que no estan a l'abast de totes les economies, que cada vegada es fa més difícil eixir a festes, i açò és una manera d'abaratir: sopar baix braç, vi, llimonada i ensalades i la banda de música compartida, i l'ambient compartit. Jo crec que també és positiu perquè el fet que no estàs dins l'ambient tancat de la comparsa, perquè això a ho fas en festes, sinó que ací es relaciona més la gent d'altres comparses...
—A banda del grup que s'ajunteu ací davant de la Societat de Festers, hi ha d'altres llocs centralitzats on es realitzen altres sopars?
—Sí: en la plaça de Baix, en Sant Domingo, que és un lloc molt bonic i molt agradable, en la Plaça de l'Ereta i en la Plaça Vicent Rodríguez també coincideixen vàries comparses. Està donant-se una casualitat i és que van buscant-se un poc els llocs i després el benefici comú és "un poc de sinèrgia, un poc d'economia d'escar", per allò d'estalviar un poc tots i poder que la festa siga més suportable econòmicament, perquè la gent el que vol és passar-ho bé i viure.
—Quan de temps fa que es realitzen estos sopars?
—Jo els recorde de temps immemorial, perquè abans no es feien en el poble, es feien en les casetes particulars i abaixaven de les casetes amb una canya, amb un pantaló arromangat i, com a molt, amb un barret de palla i baixaven cap al poble, però sense música, xiulant o cantant, ...i després, poquet a poquet, en la mesura en què hi ha una millor disponibilitat econòmica, i n'hi més gent també, n'hi ha més número, aleshores fa que es puga pagar una banda de música....
—Quines coses canviaries dels sopars?
—Dels sopars, jo a penes canviaria res, perquè és un relaxant molt bo i, com que es parla de tot, trobe que jo de moment no canviaria res, deixaria que la gent vaja evolucionant al seu aire i que seguisca com fins ara: una estona de música, una estona de compartir, de xarrar, ...
—Algun desig de cara a festes?
—Com sempre, que faça bon temps, que tot isca bé, que la gent enguany prenga un poc més de consciència, perquè hi ha una gestora, i això sempre resulta més complicat, que procuren fer-ho bé i que de l'espectacle, al cap i a la fi, la gent disfrute i que siga un bon espectacle. Moltes gràcies.
dimarts, 31 de juliol del 2007
VIURE A L'ESTIU / 5 - Entrevista a Ramon Soler Blasco, jove empresari
Albaida, 27 de juliol de 1995
Lluís M. Segrelles.-ONTINYENT
—Actualment ets empresari d'una empresa del tèxtil que es diu AUPA, dedicada a..?
—Fem tot el que són accessoris per a matalassos: protectors, fundes de "colchó", de coixí
—I a nivell de càrrecs estàs en?
—En la Societat de Promoció Econòmica d'Albaida (SPEA), com a secretari; després estic com a president de l'Associació de Joves Empresaris (AJE), on estic una mica coordinant tot el que és el jove empresariat d'Albaida ciutat, de moment, ja que amb la faena de l'empresa no pots permetre't abarcar més zona, ja n'hi ha prou.
—Quina resposta hi ha de l'empresariat a aquesta AJE?
—Doncs, molt bona. Pense que, com al cap i a la fi se segueixen uns criteris crec que bons i els objectius són comuns per a tots, perquè la majoria de la gent fa pocs anys que està en l'empresa, té uns mateixos interessos, unes mateixes necessitats... va funcionant.
—Quines són les necessitats del jove empresariat? Són diferents a les de l'empresariat
"normal"?
—No sé si són diferents, el que sí que canvia molt és el criteri de com obtindre la solució. Això sí que és diferent. Possiblement els problemes siguen els mateixos; jo diria que segur que són els mateixos, perquè un empresari, que fa ja molts anys que està, quant al tema del sòl industrial, si tenia uns metros, ara s'ha fet més gran i necessita més metres; en el nostre cas, en tenim molt poquets o no teníem res i ara necessiten metres de sòl industrial. És a dir: són diferents, el que passa és que la resposta i la forma de solucionar eixos problemes són diferents també. S'actua diferent. Jo veig que en la gent jove que n'hi ha... de totes formes a la SPE tampoc n'hi ha gent... també hi ha empresaris de fa més anys, però la resposta és molt bona, supose perquè els criteris que estan seguint-se són els d'empresa, són uns criteris empresarials per a prendre decisions, per a funcionar...i això és un idioma que és molt fàcil d'entendre.
—La SPE d'Albaida és de capital exclusivament privat o té algun suport des d'alguna institució (Ajuntaments, etc.)?
—La SPE la seua fundació va ser feta amb un 51% que és de l'Ajuntament d'Albaida i el 49% és d'empresariat de la ciutat. La gran diferència que hi ha és que l'Ajuntament com a institució des del primer dia té la filosofia de deixar que els criteris de funcionament de la SPE siguen uns criteris empresarials, privats, i això facilita molt la labor. És a dir, jo diria que fins la relació amb el funcionariat municipal, com se segueixen els criteris empresarials privats, és una relació molt fluida; n'hi ha voltes que els funcionaris em diuen que no s'esperaven que la forma de treballar que tenim, no s'esperaven que fóra tan ràpida quant a la relació amb la institució. I això a nosaltres ens ha facilitat sobretot temps d'execució de molts projectes i velocitat per a fer, ...no sé, ...en el tema del polígon industrial hem anat molt ràpids, prou més ràpids del que pensàvem que aniríem.
—Entre els principals iniciatives està el del Polígon Industrial , però la SPE n'està fent d'altres?
—La SPE està fent cursos de formació sobretot...
—Adreçats als empresaris?
—No, fins ara s'han fet cursos de formació a gent desocupada que tenia idea de fer empreses, (...) i s'ha fet un curs de formació dedicat sobretot a la gestió. I ha funcionat prou bé.
—No penses que carregar sempre la formació en el treballador pot fer que el treballador estiga com bastant ben preparat. L'empresariat també necessita diguem algun tipus de formació?
—No hem d'oblidar que tots els joves empresaris que hi ha en estos moments han sigut treballadors abans. És a dir, el que hem de concebre és que l'empresa és una cosa viva: com un xiquet, que va cresquent, va fent-se gran, i uns es moren, altres tornen a nàixer,... i això és la filosofia de l'empresa. El que no pots és pensar és que, a part que tu faces formació al treballador... té dos eixides: la que aprofita la mateixa empresa al formar al treballador i la que aprofita al treballador perquè en un moment determinat obri les ales i vola, crea la seua empresa, crea el seu negociet i va fent-se gran. És a dir, és una forma... les empreses funcionen així, la gent és així, i naix així; no hi ha més eixida.
—Abans d'entrar a parlar del polígon industrial, vols parlar d'alguna altra iniciativa?
—La iniciativa que ara la SPE va a treballar sobre ella és sobretot el tema del comerç exterior. Anem a vore si creem una estructura de funcionament, una estructura utilitzable per a totes les empreses, perquè clar, el problema d'Albaida és que, a part d'empreses grans, hi ha empreses xicotiues que no tenen recursos suficients com per a crear un departament per a comerç exterior. Aleshores anem a vore de quina forma anem a crear una estructura que no siga una càrrega per a ningú, sinó que funcione autònomament, que la financiació d'ellasiga autònoma, que s'autofinance per al tema de comerç exterior...és una idea, s'ha de crear una infrastructura, fer un projecte, vore si és viable o no.. aquest projecte tindria una incidència directa sobre l'empresariat quant al tema comercial.
—El problema és que ara la qüestió comercial està bàsicament en mans d'alguns intermediaris?
—No, a part d'estar en mans d'alguns intermediaris és que no existeix... som molts els qui estem molt centralitzats en el comerç interior, en el comerç nacional, i, clar, el comerç interior arriba un moment que s'atura, que no es pot vendre més del que es puga consumir: es crea una diferència entre oferta i demanda i això s'ha de suplir amb altres mercats. El problema, clar, és que, al no tindre estructura, eixe mercat no el pots utilitzar, però si creem una estructura i podem vendre és una forma de desenrotllar econòmicament la ciutat.
—Parlem del Polígon Industrial "La Pedrera".
—Molt bé. És un projecte que va nàixer en estos moments ara farà tres anys. Va ser una idea eixida de la necessitat: n'hi havia una necessitat de sòl industrial perquè les empreses anaven fent-se grans, el lloc on estaven era, és, reduït, i n'hi havia una necessitat. El problema era com canalitzar eixa necessitat i com fer-la que funcionara. Es va constituir la Societat de Promoció Econòmica. En el fonament principal ... va
ser este: crear sòl industrial. Désprés s'han afegit altres coses que hem comentat adés. Quina ha sigut la resposta? La resposta en el sòl industrial ha sigut impressionant. Jo et puc estar parlant que en estos moments la SPE a part que tot el polígon industrial, que en total són uns 40.000 metres quadrats de naves, que s'edifiquen, es construeixen; a part d'eixos 40.000 m2 ja venuts, adjudicats... tindrà 15.000 m2 de naves, de gent que les voldria. Això no vol dir que compren: és una demanda, però no és una venda en ferm. Els passos que segueixen en el tema del P.I. són: vam adquirir els terrenys, han fet per part de l'Ajuntament tot el tema d'urbanització del polígon, que segueix uns criteris de gestió diferents, no de la institució com Ajuntament, sinó uns criteris empresarials...i per ahí anem funcionant . Ara anem a passar, supose que en el mes d'agost començarem el tema de construcció, cimentació de les naves... Com anem a construir, és tot un projecte de construir 40.000 metres tots junts...
—Ara ja teniu la infrastructura bàsica: aigua, llum encara?
—Llum encara no. Tenim els projectes fets. Tenim un problema que hem de solucionar: el de la ubicació de postes perquè a molt llarga distància el tema de la baixa tensió, que tenim que portar-la, però... anirà paral·lel al tema de la construcció.
—Cap a quan calculeu que es podrà posar en funcionament?
—El P.I. jo calcule que a gener del 96 començarà a haver alguna nave ja acabada. Si de cas, el tema d'urbanització anirem fent-lo d'una manera paral·lela per no crear un col·lapse financer, uns gastos dineraris molt immediats. Anirem escalonant-ho a poc a poc, perquè funcione tot, per no agobiar la gent que ens instal·lem en el P.I. en el tema financer.
—L'empresariat que ha acudit és bàsicament d'Albaida o..?
—Sí: el 99% és gent d'Albaida. Hi ha qui no viu a Albaida però que la seua activitat es desenvolupa ací..
—El tipus d'empreses: tèxtils...?
—La majoria és tèxtil, després n'hi ha distribució i alimentació, mecànica, confecció...
—La qüestió de la infrastructura viària. Com està comunicat el polígon?
—Ara tenim un accés directe a l'autovia que enllaçarà amb València, l'autovia d'interior. En un futur... estem en un triangle que formarà la futura autovia de la costa, que enllaçarà amb la Safor. La comunicació és molt bona: perfecta.
—Quin futur veus al desenvolupament industrial d'Albaida i de la Vall?
—Jo el futur el veig bé. Perquè anirem passant esta crisi importantíssima que hem passat. Sobretot al tèxtil: és un sector que les crisis, igual que les agafa el primer també les solta el primer. És un sector que les acusa molt ràpidament les crisis i n'ix prompte d'elles. L'únic és que, i això és una opini personal meua, pense que la Vall d'Albaida havia de diversificar molt més. No sé de quina forma, perquè no ho sé: devíem buscar sectors diferents, utilitzar, per exemple, tot el tema de l'agricultura, industrialitzar l'agricultura, que no ho està a la Vall. I això seria una forma de diversificar també. Els recursos que es generen a la Vall d'Albaida utilitzar-los en la Vall, comercialitzar-los en la Vall. Això seria un tema que no sé com, però al que li hauríem de buscar quina solució tenim que fer.
—Comentaves adés que també, per una qüestió del preu del sòl bàsicament, la Vall pot ser un focus d'atracció per a empreses de comarques veïnes...
—Sí, tenim que tindre en compte que en una empresa de producció industrial l'amortització del sòl industrial és molt important. Que no siga un cost elevat influeix molt a l'hora de competir. Pensem que la indústria quan té ma d'obra tendeix a anar a països exteriors, de salaris més baixos, que tenen un problema de fletes, de cost de transport. Aleshores, què passa? Hem d'intentar treballar amb marges molt més reduïts,
industrialitzar moltíssim el procés i intentar que els costos afegits siguen els menys possibles. El cost del sòl industrial, la seua amortització, és un cost molt elevat i, sobretot, parlaríem de la Safor, una comarca en què el sòl industrial és molt car. És molt car perquè no existeix, perquè n'hi ha molt poc, perquè s'utilitza per a altres fases de l'economia, com és comerç, distribució, ...Aleshores, la Vall d'Albaida tindrà d'anar generant sòl industrial per al que és el tema industrial, de producció. Això serà una eixida important per a la Vall d'Albaida, el que és la línia Gandia-Castelló de Rugat-Albaida-Alcoi que tindrà que generar sòl industrial per a tot el que és la indústria.
—Vols afegir alguna cosa sobre els joves empresaris?
—Jo el que afegiria és que m'he quedat, estic molt gratament satisfet de la resposta de la gent, la gent ha col·laborat moltíssim quant a faena, quant a idees de com eixir dels problemes que van sorgint diàriament, ràpidament... hi ha una resposta molt bona. Jo crec que això és un punt a favor de tota la gent que està dins del SPE i del tema del P.I.
—Què demanaries a l'empresariat?
—Que funcionen com empresaris, que seguisquen criteris...sobretot demanaria formació, que es preparen en el tema formatiu per al futur, que serà una de les parts més importants que ens ha de deixar. El tema de la formació nostra, com a empresaris, té que ser una part molt important per al futur perquè a l'hora de prendre decisions, és molt important tindre la formació suficient i la serenitat suficient de saber que estàs preparat per a decisions de gran importància per al futur.
—I als treballadors?
—Que col·laboren, que pensen que les empreses són una cosa que, si no la cuides, desapareix. Que no creguen que l'empresari és un fenomen i que té una vareta màgica per a fer anar les coses, que sense l'esforç de tot el món, els xicotets detalls són importantíssims... i, una cosa que és molt important, que "tota pedra fa paret" i que el treballador té que pensar que la funció d'un empresari és guanyar diners, per a reinvertir-los, però que si no guanya diners no té il·lusió d'invertir. I, per a funcionar una empresa, és (cal) la col·laboració de tot el món. La gent ha de vore el negoci com una part d'ell; és a dir, que si el perd, perd una part d'ell.
—No estaries en la línia de SuperLópez, López de Arriortúa? Que el treballador senta les empreses com a seues?
—Sí, eixa és la filosofia. Jo només voldria que la gent analitzara quan una empresa no funciona, o quan passa dificultats. Moltes voltes és, a part que hi ha hagut una mala gestió, però també és perquè la gent, des de l'empresari fins a l'última persona que fa la funció més senzilla de l'empresa, no han guardat, no han cuidat els detalls, no s'han donat compte que tot és important; jo diria que és important fins una llum que es deixa
encesa i no s'apaga. Això és importantíssim perquè estem competint en gent que està superpreparada, que té unes empreses impressionants... això que creguem que són països, la Xina i tot això, tenen empreses amb l'última tecnologia, i tenim que lluitar contra esta gent que, a part de cobrar poquiu tenen molta tecnologia, i tenim que preparar-nos molt bé, i cuidar molt.
—A les institucions què els demanaries?
— Que ens deixen treballar. Simplement, que ens deixaren treballar...
—Facilitant...?
—Facilitar el funcionament. El que no puguem fer les empreses preocupades de detalls que no tenen importància per a la producció. Per exemple, que en el tema industrial, d'inspeccions d'indústries, que faciliten i que diguen: "això fa falta", i que no siguen meres inspeccions recaudatòries que és el que en aquests moments són. Que ajuden en eixe aspecte, que deixen treballar perquè jo encara no he conegut cap empresari que no vulga fer les coses, el que necessiten és temps i eixa formació per a fer les coses.
—Per tant renunciaries a aquell vell comportament d'empresaris que, quan els ha anat malament el negoci, han cridat sistemàticament el "Papà Estat"?
—Eixe és un error important d'aquest país. El "Papà Estat" no té per què ser "Papà Estat". "Papà Estat" és un, i un altre que podria ser el seu negoci, i que l'estat el deixe fer, el deixe treballar. Si tot empresari el que vol és que no li compliquen la vida, que ell ja la té prou complicada, entre els clients, els proveïdors i la producció... No necessita més complicació. Necessita que el deixen funcionar tranquil.
—Hagueres de resumir en una frase curta quina és la teua idea de com han de ser les empreses, etc. com la diries?
—No crec que hi haja una frase per a resumir com tenen que ser les empreses. Jo sempre he pensat que l'empresa és una cosa viva, i que n'hi ha que cuidar, i, que, com qualsevol cosa, té un cicle, que no es pot pensar que les empreses duren tota la vida. Les empreses tenen que durar el que funcionen, el temps que siga per a funcionar, i que, quan es mor una empresa, n'ixen contínuament d'altres, i que se'n creen moltes més. I que hi ha que deixar que eixa roda funcione, i que el que hui és una empresa xicotiua demà pot ser enorme. I que això ha d'anar funcionant, rodant. Jo diria que l'empresa ha de ser una cosa completament viva. I es té que cuidar com una planta, i l'han de cuidar tots els que treballen en ella.
—La competitivitat amb la resta de països de la Unió Europea, realment, la manera d’intervindre seria mitjançant el foment del comerç exterior o n'hi ha alguna altra iniciativa? Quins perills i quins avantatges hi veieu?
—Perill cap. Jo crec que hui vendre a La Coruña com vendre a Marsella, doncs la distància en quilòmetres serà menys en el segon cas. Això vol dir que és el mateix. Simplement tenim una barrera que és l'idioma i que no estem preparats en les estructures comercials per a vendre fora d'Espanya. I això és en el que ens haurem de preparar. Jo no li veig més problema. Simplement acostumar-se a treballar. Supose que abans, quan anaven en carros venien a Andalusia. Ara ja no tenim eixe problema, podem anar on faça falta.
Lluís M. Segrelles.-ONTINYENT
—Actualment ets empresari d'una empresa del tèxtil que es diu AUPA, dedicada a..?
—Fem tot el que són accessoris per a matalassos: protectors, fundes de "colchó", de coixí
—I a nivell de càrrecs estàs en?
—En la Societat de Promoció Econòmica d'Albaida (SPEA), com a secretari; després estic com a president de l'Associació de Joves Empresaris (AJE), on estic una mica coordinant tot el que és el jove empresariat d'Albaida ciutat, de moment, ja que amb la faena de l'empresa no pots permetre't abarcar més zona, ja n'hi ha prou.
—Quina resposta hi ha de l'empresariat a aquesta AJE?
—Doncs, molt bona. Pense que, com al cap i a la fi se segueixen uns criteris crec que bons i els objectius són comuns per a tots, perquè la majoria de la gent fa pocs anys que està en l'empresa, té uns mateixos interessos, unes mateixes necessitats... va funcionant.
—Quines són les necessitats del jove empresariat? Són diferents a les de l'empresariat
"normal"?
—No sé si són diferents, el que sí que canvia molt és el criteri de com obtindre la solució. Això sí que és diferent. Possiblement els problemes siguen els mateixos; jo diria que segur que són els mateixos, perquè un empresari, que fa ja molts anys que està, quant al tema del sòl industrial, si tenia uns metros, ara s'ha fet més gran i necessita més metres; en el nostre cas, en tenim molt poquets o no teníem res i ara necessiten metres de sòl industrial. És a dir: són diferents, el que passa és que la resposta i la forma de solucionar eixos problemes són diferents també. S'actua diferent. Jo veig que en la gent jove que n'hi ha... de totes formes a la SPE tampoc n'hi ha gent... també hi ha empresaris de fa més anys, però la resposta és molt bona, supose perquè els criteris que estan seguint-se són els d'empresa, són uns criteris empresarials per a prendre decisions, per a funcionar...i això és un idioma que és molt fàcil d'entendre.
—La SPE d'Albaida és de capital exclusivament privat o té algun suport des d'alguna institució (Ajuntaments, etc.)?
—La SPE la seua fundació va ser feta amb un 51% que és de l'Ajuntament d'Albaida i el 49% és d'empresariat de la ciutat. La gran diferència que hi ha és que l'Ajuntament com a institució des del primer dia té la filosofia de deixar que els criteris de funcionament de la SPE siguen uns criteris empresarials, privats, i això facilita molt la labor. És a dir, jo diria que fins la relació amb el funcionariat municipal, com se segueixen els criteris empresarials privats, és una relació molt fluida; n'hi ha voltes que els funcionaris em diuen que no s'esperaven que la forma de treballar que tenim, no s'esperaven que fóra tan ràpida quant a la relació amb la institució. I això a nosaltres ens ha facilitat sobretot temps d'execució de molts projectes i velocitat per a fer, ...no sé, ...en el tema del polígon industrial hem anat molt ràpids, prou més ràpids del que pensàvem que aniríem.
—Entre els principals iniciatives està el del Polígon Industrial , però la SPE n'està fent d'altres?
—La SPE està fent cursos de formació sobretot...
—Adreçats als empresaris?
—No, fins ara s'han fet cursos de formació a gent desocupada que tenia idea de fer empreses, (...) i s'ha fet un curs de formació dedicat sobretot a la gestió. I ha funcionat prou bé.
—No penses que carregar sempre la formació en el treballador pot fer que el treballador estiga com bastant ben preparat. L'empresariat també necessita diguem algun tipus de formació?
—No hem d'oblidar que tots els joves empresaris que hi ha en estos moments han sigut treballadors abans. És a dir, el que hem de concebre és que l'empresa és una cosa viva: com un xiquet, que va cresquent, va fent-se gran, i uns es moren, altres tornen a nàixer,... i això és la filosofia de l'empresa. El que no pots és pensar és que, a part que tu faces formació al treballador... té dos eixides: la que aprofita la mateixa empresa al formar al treballador i la que aprofita al treballador perquè en un moment determinat obri les ales i vola, crea la seua empresa, crea el seu negociet i va fent-se gran. És a dir, és una forma... les empreses funcionen així, la gent és així, i naix així; no hi ha més eixida.
—Abans d'entrar a parlar del polígon industrial, vols parlar d'alguna altra iniciativa?
—La iniciativa que ara la SPE va a treballar sobre ella és sobretot el tema del comerç exterior. Anem a vore si creem una estructura de funcionament, una estructura utilitzable per a totes les empreses, perquè clar, el problema d'Albaida és que, a part d'empreses grans, hi ha empreses xicotiues que no tenen recursos suficients com per a crear un departament per a comerç exterior. Aleshores anem a vore de quina forma anem a crear una estructura que no siga una càrrega per a ningú, sinó que funcione autònomament, que la financiació d'ellasiga autònoma, que s'autofinance per al tema de comerç exterior...és una idea, s'ha de crear una infrastructura, fer un projecte, vore si és viable o no.. aquest projecte tindria una incidència directa sobre l'empresariat quant al tema comercial.
—El problema és que ara la qüestió comercial està bàsicament en mans d'alguns intermediaris?
—No, a part d'estar en mans d'alguns intermediaris és que no existeix... som molts els qui estem molt centralitzats en el comerç interior, en el comerç nacional, i, clar, el comerç interior arriba un moment que s'atura, que no es pot vendre més del que es puga consumir: es crea una diferència entre oferta i demanda i això s'ha de suplir amb altres mercats. El problema, clar, és que, al no tindre estructura, eixe mercat no el pots utilitzar, però si creem una estructura i podem vendre és una forma de desenrotllar econòmicament la ciutat.
—Parlem del Polígon Industrial "La Pedrera".
—Molt bé. És un projecte que va nàixer en estos moments ara farà tres anys. Va ser una idea eixida de la necessitat: n'hi havia una necessitat de sòl industrial perquè les empreses anaven fent-se grans, el lloc on estaven era, és, reduït, i n'hi havia una necessitat. El problema era com canalitzar eixa necessitat i com fer-la que funcionara. Es va constituir la Societat de Promoció Econòmica. En el fonament principal ... va
ser este: crear sòl industrial. Désprés s'han afegit altres coses que hem comentat adés. Quina ha sigut la resposta? La resposta en el sòl industrial ha sigut impressionant. Jo et puc estar parlant que en estos moments la SPE a part que tot el polígon industrial, que en total són uns 40.000 metres quadrats de naves, que s'edifiquen, es construeixen; a part d'eixos 40.000 m2 ja venuts, adjudicats... tindrà 15.000 m2 de naves, de gent que les voldria. Això no vol dir que compren: és una demanda, però no és una venda en ferm. Els passos que segueixen en el tema del P.I. són: vam adquirir els terrenys, han fet per part de l'Ajuntament tot el tema d'urbanització del polígon, que segueix uns criteris de gestió diferents, no de la institució com Ajuntament, sinó uns criteris empresarials...i per ahí anem funcionant . Ara anem a passar, supose que en el mes d'agost començarem el tema de construcció, cimentació de les naves... Com anem a construir, és tot un projecte de construir 40.000 metres tots junts...
—Ara ja teniu la infrastructura bàsica: aigua, llum encara?
—Llum encara no. Tenim els projectes fets. Tenim un problema que hem de solucionar: el de la ubicació de postes perquè a molt llarga distància el tema de la baixa tensió, que tenim que portar-la, però... anirà paral·lel al tema de la construcció.
—Cap a quan calculeu que es podrà posar en funcionament?
—El P.I. jo calcule que a gener del 96 començarà a haver alguna nave ja acabada. Si de cas, el tema d'urbanització anirem fent-lo d'una manera paral·lela per no crear un col·lapse financer, uns gastos dineraris molt immediats. Anirem escalonant-ho a poc a poc, perquè funcione tot, per no agobiar la gent que ens instal·lem en el P.I. en el tema financer.
—L'empresariat que ha acudit és bàsicament d'Albaida o..?
—Sí: el 99% és gent d'Albaida. Hi ha qui no viu a Albaida però que la seua activitat es desenvolupa ací..
—El tipus d'empreses: tèxtils...?
—La majoria és tèxtil, després n'hi ha distribució i alimentació, mecànica, confecció...
—La qüestió de la infrastructura viària. Com està comunicat el polígon?
—Ara tenim un accés directe a l'autovia que enllaçarà amb València, l'autovia d'interior. En un futur... estem en un triangle que formarà la futura autovia de la costa, que enllaçarà amb la Safor. La comunicació és molt bona: perfecta.
—Quin futur veus al desenvolupament industrial d'Albaida i de la Vall?
—Jo el futur el veig bé. Perquè anirem passant esta crisi importantíssima que hem passat. Sobretot al tèxtil: és un sector que les crisis, igual que les agafa el primer també les solta el primer. És un sector que les acusa molt ràpidament les crisis i n'ix prompte d'elles. L'únic és que, i això és una opini personal meua, pense que la Vall d'Albaida havia de diversificar molt més. No sé de quina forma, perquè no ho sé: devíem buscar sectors diferents, utilitzar, per exemple, tot el tema de l'agricultura, industrialitzar l'agricultura, que no ho està a la Vall. I això seria una forma de diversificar també. Els recursos que es generen a la Vall d'Albaida utilitzar-los en la Vall, comercialitzar-los en la Vall. Això seria un tema que no sé com, però al que li hauríem de buscar quina solució tenim que fer.
—Comentaves adés que també, per una qüestió del preu del sòl bàsicament, la Vall pot ser un focus d'atracció per a empreses de comarques veïnes...
—Sí, tenim que tindre en compte que en una empresa de producció industrial l'amortització del sòl industrial és molt important. Que no siga un cost elevat influeix molt a l'hora de competir. Pensem que la indústria quan té ma d'obra tendeix a anar a països exteriors, de salaris més baixos, que tenen un problema de fletes, de cost de transport. Aleshores, què passa? Hem d'intentar treballar amb marges molt més reduïts,
industrialitzar moltíssim el procés i intentar que els costos afegits siguen els menys possibles. El cost del sòl industrial, la seua amortització, és un cost molt elevat i, sobretot, parlaríem de la Safor, una comarca en què el sòl industrial és molt car. És molt car perquè no existeix, perquè n'hi ha molt poc, perquè s'utilitza per a altres fases de l'economia, com és comerç, distribució, ...Aleshores, la Vall d'Albaida tindrà d'anar generant sòl industrial per al que és el tema industrial, de producció. Això serà una eixida important per a la Vall d'Albaida, el que és la línia Gandia-Castelló de Rugat-Albaida-Alcoi que tindrà que generar sòl industrial per a tot el que és la indústria.
—Vols afegir alguna cosa sobre els joves empresaris?
—Jo el que afegiria és que m'he quedat, estic molt gratament satisfet de la resposta de la gent, la gent ha col·laborat moltíssim quant a faena, quant a idees de com eixir dels problemes que van sorgint diàriament, ràpidament... hi ha una resposta molt bona. Jo crec que això és un punt a favor de tota la gent que està dins del SPE i del tema del P.I.
—Què demanaries a l'empresariat?
—Que funcionen com empresaris, que seguisquen criteris...sobretot demanaria formació, que es preparen en el tema formatiu per al futur, que serà una de les parts més importants que ens ha de deixar. El tema de la formació nostra, com a empresaris, té que ser una part molt important per al futur perquè a l'hora de prendre decisions, és molt important tindre la formació suficient i la serenitat suficient de saber que estàs preparat per a decisions de gran importància per al futur.
—I als treballadors?
—Que col·laboren, que pensen que les empreses són una cosa que, si no la cuides, desapareix. Que no creguen que l'empresari és un fenomen i que té una vareta màgica per a fer anar les coses, que sense l'esforç de tot el món, els xicotets detalls són importantíssims... i, una cosa que és molt important, que "tota pedra fa paret" i que el treballador té que pensar que la funció d'un empresari és guanyar diners, per a reinvertir-los, però que si no guanya diners no té il·lusió d'invertir. I, per a funcionar una empresa, és (cal) la col·laboració de tot el món. La gent ha de vore el negoci com una part d'ell; és a dir, que si el perd, perd una part d'ell.
—No estaries en la línia de SuperLópez, López de Arriortúa? Que el treballador senta les empreses com a seues?
—Sí, eixa és la filosofia. Jo només voldria que la gent analitzara quan una empresa no funciona, o quan passa dificultats. Moltes voltes és, a part que hi ha hagut una mala gestió, però també és perquè la gent, des de l'empresari fins a l'última persona que fa la funció més senzilla de l'empresa, no han guardat, no han cuidat els detalls, no s'han donat compte que tot és important; jo diria que és important fins una llum que es deixa
encesa i no s'apaga. Això és importantíssim perquè estem competint en gent que està superpreparada, que té unes empreses impressionants... això que creguem que són països, la Xina i tot això, tenen empreses amb l'última tecnologia, i tenim que lluitar contra esta gent que, a part de cobrar poquiu tenen molta tecnologia, i tenim que preparar-nos molt bé, i cuidar molt.
—A les institucions què els demanaries?
— Que ens deixen treballar. Simplement, que ens deixaren treballar...
—Facilitant...?
—Facilitar el funcionament. El que no puguem fer les empreses preocupades de detalls que no tenen importància per a la producció. Per exemple, que en el tema industrial, d'inspeccions d'indústries, que faciliten i que diguen: "això fa falta", i que no siguen meres inspeccions recaudatòries que és el que en aquests moments són. Que ajuden en eixe aspecte, que deixen treballar perquè jo encara no he conegut cap empresari que no vulga fer les coses, el que necessiten és temps i eixa formació per a fer les coses.
—Per tant renunciaries a aquell vell comportament d'empresaris que, quan els ha anat malament el negoci, han cridat sistemàticament el "Papà Estat"?
—Eixe és un error important d'aquest país. El "Papà Estat" no té per què ser "Papà Estat". "Papà Estat" és un, i un altre que podria ser el seu negoci, i que l'estat el deixe fer, el deixe treballar. Si tot empresari el que vol és que no li compliquen la vida, que ell ja la té prou complicada, entre els clients, els proveïdors i la producció... No necessita més complicació. Necessita que el deixen funcionar tranquil.
—Hagueres de resumir en una frase curta quina és la teua idea de com han de ser les empreses, etc. com la diries?
—No crec que hi haja una frase per a resumir com tenen que ser les empreses. Jo sempre he pensat que l'empresa és una cosa viva, i que n'hi ha que cuidar, i, que, com qualsevol cosa, té un cicle, que no es pot pensar que les empreses duren tota la vida. Les empreses tenen que durar el que funcionen, el temps que siga per a funcionar, i que, quan es mor una empresa, n'ixen contínuament d'altres, i que se'n creen moltes més. I que hi ha que deixar que eixa roda funcione, i que el que hui és una empresa xicotiua demà pot ser enorme. I que això ha d'anar funcionant, rodant. Jo diria que l'empresa ha de ser una cosa completament viva. I es té que cuidar com una planta, i l'han de cuidar tots els que treballen en ella.
—La competitivitat amb la resta de països de la Unió Europea, realment, la manera d’intervindre seria mitjançant el foment del comerç exterior o n'hi ha alguna altra iniciativa? Quins perills i quins avantatges hi veieu?
—Perill cap. Jo crec que hui vendre a La Coruña com vendre a Marsella, doncs la distància en quilòmetres serà menys en el segon cas. Això vol dir que és el mateix. Simplement tenim una barrera que és l'idioma i que no estem preparats en les estructures comercials per a vendre fora d'Espanya. I això és en el que ens haurem de preparar. Jo no li veig més problema. Simplement acostumar-se a treballar. Supose que abans, quan anaven en carros venien a Andalusia. Ara ja no tenim eixe problema, podem anar on faça falta.
VIURE L'ESTIU / 4- Entrevista a Mossén Enrique Sarneguet, rector de Montaverner i Alfarrasí, i que se'n va de missioner a Xile
8 de juliol de 1995
Lluís M. Segrelles.-ONTINYENT
—On va nàixer?
—Jo vaig nàixer en València, l'any 1961, en el barri de Russafa, un barri molt valencià. Hi vaig viure la meua infantesa, als col·legis d'allí, amics d'allí. Tinc 34 anys. És un moment de la meua vida on puc decidir i fer coses que, abans, a la meua infància, no podia fer.
—Va nàixer al si d'una família cristiana? La seua vocació, no va ser una vocació esporàdica?
—Ha sigut una família creient. Tinc dos germans que han rebut la mateixa educació que jo i no s'han fet rectors i porten la seua vida. Ma mare sí que era cristiana. Mon pare, com tot home que intenta traure la família avant, estava entregat al seu treball; va treballar polimentant mobles, era polimentador. Va morir molt jove, als 42 o 43 anys. Ma mare es va quedar viuda, amb els tres xiquets. Estic dins del que es considera una família pobra, perquè ella, com a viuda, va tindre de traure'ns avant. El xicotet tenia 3 anys, jo en tenia 6 i el major, 9. El major ho va traure tot a base de beques, va anar a estudiar a la Universitat Laboral de Xest, després va anar a la de Tarragona, ... va anar tot per beques i va traure els estudis. Jo també, quan vaig decidir entrar al Seminari, vaig aconseguir una beca estatal; vaig entrar en COU i ...tot el Batxiller i l'EGB els vaig estudiar a Escoles Nacionals. I, bé, al Seminari, a base de beques vaig acabar la carrera de rector. I el meu germà menut va estudiar l'EGB i es va posar a treballar.
—En quin any va ser nomenat com a rector i per quins llocs ha passat?
—Jo em vaig ordenar en el 1985. En eix any, amb 24 anys, vaig estar dos mesos d'estiu a fer substitucions a Pontón, Venta Gaeta, a La Portera,...a pobles de Requena i Utiel. Després em van nomenar vicari de la parròquia de Sant Roc d'Alcoi, on vaig estar donant classes de religió a l'Institut Andreu Sempere, i, a part estava en la parròquia portant els Júniors, els Joves. A Alcoi vaig estar 5 anys i d'allí, en setembre de 1990, vaig ser nomenat rector de Montaverner i Bufali, fins que el dia de la Immaculada de l'any passat vaig deixar Bufali i em van nomenar també rector d'Alfarrasí. Mentrestant m'he dedicat, no sols a les parròquies, sinó que he estat donant classe a l'Escola de Pastoral d'Ontinyent, per a l'Instituto Religioso Juan Pablo II, donant classe de teologia per a catequistes, gent adulta. En concret, he estat donant l'assignatura de Nou Testament. A banda he estat encarregat dels Juniors de la Vicaria VII, d'Alcoi-Ontinyent, que fa, entre altres actes, el Dia Júnior.
—Ha tingut una vocació de cara als joves... Supose que els ‘hobbies’ i aficions han anat també encarats de cara a ells.
—Sí, i, de fet, també he estat encarregat de la Pastoral Universitària de la Vicaria, un món encara molt per explotar perquè els universitaris se'n van a València, es desarrelen dels pobles moltes voltes i de les tradicions religioses, culturals,... i és un món en què hauria de plantejar-se que anar-se'n no siga una manera de desconnectar del poble i que tot es reduïsca a portar-li el cap de setmana la roba a la mare.
—Per tant entén vosté que hi ha una manera distinta de viure i de viure cristianament entre un poble i una ciutat? Si haguera de definir un ambient rural cristianament, com el definiria, quines característiques tindria? I urbanament, també..., tant positives com negatives?
—En l'ambient rural és més fàcil viure el cristianisme, perquè estan els pares...encara que ara l'ambient també ha canviat molt. Sobretot les nostres generacions han rebut una educació cristiana, d'anar a missa, de catequesi,... Després, als pobles pareix que és més fàcil viure la fe per a la gent jove perquè tens un contacte més personal amb els xiquets i joves. En la ciutat tot això passa més desapercebut i només et centres en el grupet d'amics, que igual en són 4 o 5, i després en els joves que baixen a la parròquia... En canvi, en el poble, no sols als grups, sinó a qualsevol jove que ve a confirmar-se... (s'hi confirmen quasi tots; en les ciutats això no passa). N'hi ha, per tant, una relació més directa de cristianisme i de rebre sacraments. Al poble quasi tots passen pels sacraments.
—Com va nàixer la seua vocació religiosa?
—La meua vocació religiosa?... Doncs ja fa temps. De xiquet vaig ser, com molts d'ací, acolitet en la meua parròquia, la de Sant Francesc de Borja, en València. Després, el que passa, quan arriba a l'edat de 14 o 15 anys, tot el tema de la vocació es despista un poquet, perquè estàs madurant com a persona i vénen els moments en què es posa en qüestió tot: pares, qüestions religioses, ... però bé, jo vaig continuar portant la meua vida cristiana. Pense que els pares, ma mare, va influir molt per tal que continuara ananta missa,... i bé, després va ser la meua relació amb els rectors de la parròquia: el rector veia que jo anava tots els diumenges a missa, i, com és estrany vore en missa gent jove... ací no és que siga estrany: en veus uns quants. Doncs em va preguntar si volia ser rector. Jo li vaig dir, que jo, quan era xicotet m'ho havia plantejat, però després ja no m'ho havia tornat a plantejar. Arran d'això vaig tindre una relació gran amb els diferents rectors que van estar passant per allí i vaig anar madurant un poquet la meua vocació religiosa, amb tot el que significava optar per Jesucrist. Sempre, quan un és jove té ideals i, en la mesura que un va fent-se major, eixos ideals van amagant-se un poquet i un pareix que va buscant més seguretat,... però que, bé. La decisió va ser ideal i,...
—Eixos ideals són els que li han fet plantejar-se ara anar-se'n de missioner?
—Sí,... En concret jo vaig demanar, en un principi, anar a Cuba, però al vore que la cosa es retardava molt i damunt havia d'anar amb condicions, com estar allí sis mesos i —encara que siga molt trist dir-ho i si no creava problemes al règim, em podria quedar, i, si no, me'n tindria de tornar. Al vore aqueixa inseguretat, de saber si podria resistir jo vore la gent passar necessitat i viure la situació aquella, si podria estar callat... vaig creure que no tenia jo un caràcter per estar-me callat. I a l'oferir-me també Xile, que és, dins del que és Hispanoamèrica, un país més desenrotllat... vaig vore Xile molt més atractiu per a "lo" meu que el que és Cuba.
—Concretament, on va?
— Aniria a Copiapó, que és una zona... tres voltes més gran que València.
—Aniria a una ciutat?
—Exactament no ho sé. La diòcesi de Copiapó és molt àmplia, té vora 70.000 quilòmetres quadrats, i la qüestió és que té tres províncies: Huasco, Copiapó i Chañaral. És molt estret, però està molt allargat.
—Té algun projecte de cara a anar allà...si té pensat el temps que estarà?
—Cinc anys, en concret l'arquebisbe ens proposa que anem per a cinc anys. Als cinc anys, que tornem, més que res perquè no ens desclassem d'aquest món nostre perquè si estem més temps, el perill que tens és que ha passat i evolucionat tant que et trobes en una altra època. Eixa és la condició que m'han posat per anar, i bé, després d'eixos 5 anys, en el 97 o el 98, vindré un mes de vacances a vore la família i estar per ací. Però mentrestant estaré allí. En concret a la missió que siga no ho sé, m'han de destinar. Sé que són poquets capellans: són 15 capellans per a una regió que,... imagina't si és extensa...
—I l'ha impulsat aqueix idealisme...?
—Sí...
—Té a priori alguna idea, encara que no conega allò, de coses que pensa o que intentarà, com a mínim, fer o aconseguir ?
—En un principi la meua idea és estar, estar i vore com viu la gent, quina religiositat té. Més que actuar, en un principi el que vull és situar-me.
—És una zona bastant religiosa, catòlica em referisc, o hi ha interferència d'altres religions?
—És una zona bastant catòlica. No t'ho puc assegurar, però crec que hi ha un 96 % de la població que ho és. És gent molt catòlica, el que passa és que hi ha escassesa de clero per aquella zona, no sé perquè, a la millor és que no ixen vocacions per allí i bé en concret no sé que vaig a fer per allí. Sí que m'han dit que no em faça plans ni projectes, perquè els projectes d'ací no serveixen allà, perquè la gent té una altra manera de viure, unes altres inquietuds diferents a les d'ací. Primer és situar-me, veure com la gent d'allí enfoca la seua fe, la seua religiositat. Allí el cristià està molt més compromés que ací: n'hi catequistes, igual que ací, n'hi ha diaques permanents casats, que no són rectors però que han optat per aqueix ministeri. En concret, em comentava un missioner que ha vingut en desembre de Xile, que no hi ha rectors però que allí la gent seglar està molt més compromesa en el que és la parròquia. No tindran sacraments, però la parròquia
funciona com si no estiguera el rector: la catequesi, ... tot està funcionant. Allí també l'església catòlica desenvolupa molt el que són labors socials: n'hi ha "Comunitats de la Tercera Edat", de Drogaaddictes, d'Alcohòlics,.. M'han dit que hauré de fer teràpies per a estes comunitats de gent, per ajudar-los en eixa labor social i religiosa... I que, a voltes, el motiu religiós pot ser un motiu per ajudar aquesta gent en la seua curació. N'hi ha dos convents de monges també, amb les quals n'hi ha una col·laboració molt gran. I labors socials se'n poden fer moltes.. Jo en un principi sí que tinc clar que vaig com a capellà, no com assistent social i la meua funció principal és espiritual, però sense desencarnar-me... crec que de la persona humana no és pot dir "açò és religiós, i açò és humà", sinó que és tot un conjunt, i tot va unit.
—Què demanaria a les altres religions, cristianes o no, per tal de construir un món millor?
—De fet, clar, demanar a les altres religions sense demanar a la nostra, seria jugar en desavantge. Tant a la religió catòlica, com a les altres, cristianes o no, demanaria que l'ideal que tenen de creença en un Déu ens acostara més, ja que, sobretot en les cristianes, creiem en el mateix Déu, i que fera que treballàrem més en col·laboració. L'ecumenisme està donant molts passos, està evolucionant molt; de fet la nova encíclica del papa apareguda fa uns dies tracta l'ecumenisme, i, encara que no l'he llegida, pel que conec fa una crida a treballar tots més solidàriament per l'home. Sobretot hem d'acabar amb estes situacions de guerra, de desunió ... I jo els demanaria que les religions no foren motius d'enfrontament entre la gent, ja que a voltes hi ha religions, com la nostra va tindre la seua època en un altre momente històric, va ser motiu d'enfrontament. De fet, les Guerres Santes són les més cruels que hi ha. I el que voldria és que les religions
procuraren no provocar situacions violentes sinó que foren testimoni de pau i de solidaritat en les ciutats, en els països on estan. És veritat que cadascuna té la seua visió, la seua manera de viure a Déu, la seua fe, però que això no fóra motiu de separar-nos sinó d'unir-nos més.
—Ara, breument, què demanaria als creients catòlics?
—Primer els demanaria oració, perquè l'oració és una manera d'acostar-se al problema de la unitat. Després de l'oració, una vegada va creant-se una consciència, eixa religiositat per la unitat, el respecte, respectar les altres religions, tindre molta delicadesa amb les altres religions, sense menysprear-les i que hi haguera la idea que estem resant al mateix Déu, i que pot ser un motiu d'unitat creure en el mateix Jesucrist.
És veritat que hi ha diferències segons les religions amb la nostra, però que això no fóra mai motiu de disputa ni de discussió, sinó que fóra motiu de tindre paciència i de diàleg més que de discussió.
—A la jerarquia eclesiàstica què li demanaria?
—En la jerarquia hi ha càrrecs que són bíblics, com són el de bisbe, presbíter i diaca; inclús la primacia de Pere, com el Papa, que també és un càrrec bíblic que també, al ser una realitat humana s'ha tingut d'adaptar a l'evolució històrica i, a voltes, ha anat per davant de l'evolució històrica, però el que els demanaria és que.. Després hi ha càrrecs intermitjos que no són bíblics, però que també els ha de tindre l'església com a realitat humana que és. Els demanaria el mateix que demana el Nostre Senyor, que "el que tinga un càrrec, que el tinga per a servir".
—Als representants polítics i socials?
—Per supost la política és delicada, és un tema delicat i necessari, igual que els representants socials tenen un càrrec moltes voltes delicat. I comprenc que a voltes no tinguen les satisfaccions, que tinguen de renunciar a d'altres coses, que pot produir el dedicar temps a això, però els demanaria el mateix que a la jerarquia, que on estan, que ho prenguen com un servici a l'home, en el poble o en la institució on estiguen. I, per supost, si n'hi ha creences religioses, doncs un servei a Déu, perquè els homes fallem, no dic fallen, sinó fallem, i de fet, ho podem vore en tota la moguda política que hi ha ara. I sobretot els demanaria que obraren en consciència, ja que en estos càrrecs la gent ha de tindre les mans i la consciència molt neta.
—Als joves?
—Els joves tenen valors molt bons. No diria que els joves estan perduts. També a voltes veus que hi ha en ells un cert desencant, es deixen portar per coses que la societat ha creat, però que també els veig amb molt il·lusió. Els demanaria que no perderen eixa il·lusió, que feren projectes, que s'il·lusionaren per coses, encara que no veieren la meta, perquè això és molt important. I sobretot els demanaria que seguiren a Jesucrist.
—Als vells?
—Els toca viure un moment delicat, sobretot en les ciutats, on la família està molt descomposta: els veuen com una càrrega. Els demanaria que no s'ho prengueren així, com una càrrega a pesar que no estiguen bé, que estiguen delicats de salut i que vegen com la vida s'acaba. Els demanaria que pensaren en que han viscut, que el que ara hi ha ells ho han fet, i que per això, la seua presència és necessària Sempre està els nostres majors han fet açò, els nostres vells estan com a guardes morals i ètics de les famílies, a pesar que a voltes trenquem amb ells, però que la seua presència és necessària i que són útils per a la societat simplement estant. Els demanaria que continuaren estant.
—Vol afegir alguna cosa, si haguera de fer una síntesi... si haguera de dir en poques paraules què és per a vosté viure?
—Porte com a rector 10 anys, i visquent, molts anys. Ha arribat un moment en la meua vida en què necessite separar-me de tot açò per a vore-ho des de fora i, al vore una altra realitat, contrastar, que això sempre en la vida pot ajudar a formar molt. Com a resum de tot, el que diria és que el motiu d'anar de missions — a part que sent la cridada del Nostre Senyor, sinó...això és el primer— i a través de la meua història personal hi ha esdeveniments de la meua vida en què jo he vist clarament que, amb totes les pegues que jo he anat posant-li Ell ha anat llevant-me-les. A part d'aqueix motiu religiós, no renuncie a est món occidental, sinó que vull dedicar uns anys de la meua vida al que per ahí es diu "Tercer Món". N'hi ha, per tant, un motiu humà i solidari, perquè sóc cristià. Vaig a aprendre, més que a ensenyar, vaig a aprendre, i des d'ahí, quan torne d'ací 5 anys, si torne, crec que serà una experiència molt enriquidora en la meua vocació sacerdotal i en la meua vida personal.
Lluís M. Segrelles.-ONTINYENT
—On va nàixer?
—Jo vaig nàixer en València, l'any 1961, en el barri de Russafa, un barri molt valencià. Hi vaig viure la meua infantesa, als col·legis d'allí, amics d'allí. Tinc 34 anys. És un moment de la meua vida on puc decidir i fer coses que, abans, a la meua infància, no podia fer.
—Va nàixer al si d'una família cristiana? La seua vocació, no va ser una vocació esporàdica?
—Ha sigut una família creient. Tinc dos germans que han rebut la mateixa educació que jo i no s'han fet rectors i porten la seua vida. Ma mare sí que era cristiana. Mon pare, com tot home que intenta traure la família avant, estava entregat al seu treball; va treballar polimentant mobles, era polimentador. Va morir molt jove, als 42 o 43 anys. Ma mare es va quedar viuda, amb els tres xiquets. Estic dins del que es considera una família pobra, perquè ella, com a viuda, va tindre de traure'ns avant. El xicotet tenia 3 anys, jo en tenia 6 i el major, 9. El major ho va traure tot a base de beques, va anar a estudiar a la Universitat Laboral de Xest, després va anar a la de Tarragona, ... va anar tot per beques i va traure els estudis. Jo també, quan vaig decidir entrar al Seminari, vaig aconseguir una beca estatal; vaig entrar en COU i ...tot el Batxiller i l'EGB els vaig estudiar a Escoles Nacionals. I, bé, al Seminari, a base de beques vaig acabar la carrera de rector. I el meu germà menut va estudiar l'EGB i es va posar a treballar.
—En quin any va ser nomenat com a rector i per quins llocs ha passat?
—Jo em vaig ordenar en el 1985. En eix any, amb 24 anys, vaig estar dos mesos d'estiu a fer substitucions a Pontón, Venta Gaeta, a La Portera,...a pobles de Requena i Utiel. Després em van nomenar vicari de la parròquia de Sant Roc d'Alcoi, on vaig estar donant classes de religió a l'Institut Andreu Sempere, i, a part estava en la parròquia portant els Júniors, els Joves. A Alcoi vaig estar 5 anys i d'allí, en setembre de 1990, vaig ser nomenat rector de Montaverner i Bufali, fins que el dia de la Immaculada de l'any passat vaig deixar Bufali i em van nomenar també rector d'Alfarrasí. Mentrestant m'he dedicat, no sols a les parròquies, sinó que he estat donant classe a l'Escola de Pastoral d'Ontinyent, per a l'Instituto Religioso Juan Pablo II, donant classe de teologia per a catequistes, gent adulta. En concret, he estat donant l'assignatura de Nou Testament. A banda he estat encarregat dels Juniors de la Vicaria VII, d'Alcoi-Ontinyent, que fa, entre altres actes, el Dia Júnior.
—Ha tingut una vocació de cara als joves... Supose que els ‘hobbies’ i aficions han anat també encarats de cara a ells.
—Sí, i, de fet, també he estat encarregat de la Pastoral Universitària de la Vicaria, un món encara molt per explotar perquè els universitaris se'n van a València, es desarrelen dels pobles moltes voltes i de les tradicions religioses, culturals,... i és un món en què hauria de plantejar-se que anar-se'n no siga una manera de desconnectar del poble i que tot es reduïsca a portar-li el cap de setmana la roba a la mare.
—Per tant entén vosté que hi ha una manera distinta de viure i de viure cristianament entre un poble i una ciutat? Si haguera de definir un ambient rural cristianament, com el definiria, quines característiques tindria? I urbanament, també..., tant positives com negatives?
—En l'ambient rural és més fàcil viure el cristianisme, perquè estan els pares...encara que ara l'ambient també ha canviat molt. Sobretot les nostres generacions han rebut una educació cristiana, d'anar a missa, de catequesi,... Després, als pobles pareix que és més fàcil viure la fe per a la gent jove perquè tens un contacte més personal amb els xiquets i joves. En la ciutat tot això passa més desapercebut i només et centres en el grupet d'amics, que igual en són 4 o 5, i després en els joves que baixen a la parròquia... En canvi, en el poble, no sols als grups, sinó a qualsevol jove que ve a confirmar-se... (s'hi confirmen quasi tots; en les ciutats això no passa). N'hi ha, per tant, una relació més directa de cristianisme i de rebre sacraments. Al poble quasi tots passen pels sacraments.
—Com va nàixer la seua vocació religiosa?
—La meua vocació religiosa?... Doncs ja fa temps. De xiquet vaig ser, com molts d'ací, acolitet en la meua parròquia, la de Sant Francesc de Borja, en València. Després, el que passa, quan arriba a l'edat de 14 o 15 anys, tot el tema de la vocació es despista un poquet, perquè estàs madurant com a persona i vénen els moments en què es posa en qüestió tot: pares, qüestions religioses, ... però bé, jo vaig continuar portant la meua vida cristiana. Pense que els pares, ma mare, va influir molt per tal que continuara ananta missa,... i bé, després va ser la meua relació amb els rectors de la parròquia: el rector veia que jo anava tots els diumenges a missa, i, com és estrany vore en missa gent jove... ací no és que siga estrany: en veus uns quants. Doncs em va preguntar si volia ser rector. Jo li vaig dir, que jo, quan era xicotet m'ho havia plantejat, però després ja no m'ho havia tornat a plantejar. Arran d'això vaig tindre una relació gran amb els diferents rectors que van estar passant per allí i vaig anar madurant un poquet la meua vocació religiosa, amb tot el que significava optar per Jesucrist. Sempre, quan un és jove té ideals i, en la mesura que un va fent-se major, eixos ideals van amagant-se un poquet i un pareix que va buscant més seguretat,... però que, bé. La decisió va ser ideal i,...
—Eixos ideals són els que li han fet plantejar-se ara anar-se'n de missioner?
—Sí,... En concret jo vaig demanar, en un principi, anar a Cuba, però al vore que la cosa es retardava molt i damunt havia d'anar amb condicions, com estar allí sis mesos i —encara que siga molt trist dir-ho i si no creava problemes al règim, em podria quedar, i, si no, me'n tindria de tornar. Al vore aqueixa inseguretat, de saber si podria resistir jo vore la gent passar necessitat i viure la situació aquella, si podria estar callat... vaig creure que no tenia jo un caràcter per estar-me callat. I a l'oferir-me també Xile, que és, dins del que és Hispanoamèrica, un país més desenrotllat... vaig vore Xile molt més atractiu per a "lo" meu que el que és Cuba.
—Concretament, on va?
— Aniria a Copiapó, que és una zona... tres voltes més gran que València.
—Aniria a una ciutat?
—Exactament no ho sé. La diòcesi de Copiapó és molt àmplia, té vora 70.000 quilòmetres quadrats, i la qüestió és que té tres províncies: Huasco, Copiapó i Chañaral. És molt estret, però està molt allargat.
—Té algun projecte de cara a anar allà...si té pensat el temps que estarà?
—Cinc anys, en concret l'arquebisbe ens proposa que anem per a cinc anys. Als cinc anys, que tornem, més que res perquè no ens desclassem d'aquest món nostre perquè si estem més temps, el perill que tens és que ha passat i evolucionat tant que et trobes en una altra època. Eixa és la condició que m'han posat per anar, i bé, després d'eixos 5 anys, en el 97 o el 98, vindré un mes de vacances a vore la família i estar per ací. Però mentrestant estaré allí. En concret a la missió que siga no ho sé, m'han de destinar. Sé que són poquets capellans: són 15 capellans per a una regió que,... imagina't si és extensa...
—I l'ha impulsat aqueix idealisme...?
—Sí...
—Té a priori alguna idea, encara que no conega allò, de coses que pensa o que intentarà, com a mínim, fer o aconseguir ?
—En un principi la meua idea és estar, estar i vore com viu la gent, quina religiositat té. Més que actuar, en un principi el que vull és situar-me.
—És una zona bastant religiosa, catòlica em referisc, o hi ha interferència d'altres religions?
—És una zona bastant catòlica. No t'ho puc assegurar, però crec que hi ha un 96 % de la població que ho és. És gent molt catòlica, el que passa és que hi ha escassesa de clero per aquella zona, no sé perquè, a la millor és que no ixen vocacions per allí i bé en concret no sé que vaig a fer per allí. Sí que m'han dit que no em faça plans ni projectes, perquè els projectes d'ací no serveixen allà, perquè la gent té una altra manera de viure, unes altres inquietuds diferents a les d'ací. Primer és situar-me, veure com la gent d'allí enfoca la seua fe, la seua religiositat. Allí el cristià està molt més compromés que ací: n'hi catequistes, igual que ací, n'hi ha diaques permanents casats, que no són rectors però que han optat per aqueix ministeri. En concret, em comentava un missioner que ha vingut en desembre de Xile, que no hi ha rectors però que allí la gent seglar està molt més compromesa en el que és la parròquia. No tindran sacraments, però la parròquia
funciona com si no estiguera el rector: la catequesi, ... tot està funcionant. Allí també l'església catòlica desenvolupa molt el que són labors socials: n'hi ha "Comunitats de la Tercera Edat", de Drogaaddictes, d'Alcohòlics,.. M'han dit que hauré de fer teràpies per a estes comunitats de gent, per ajudar-los en eixa labor social i religiosa... I que, a voltes, el motiu religiós pot ser un motiu per ajudar aquesta gent en la seua curació. N'hi ha dos convents de monges també, amb les quals n'hi ha una col·laboració molt gran. I labors socials se'n poden fer moltes.. Jo en un principi sí que tinc clar que vaig com a capellà, no com assistent social i la meua funció principal és espiritual, però sense desencarnar-me... crec que de la persona humana no és pot dir "açò és religiós, i açò és humà", sinó que és tot un conjunt, i tot va unit.
—Què demanaria a les altres religions, cristianes o no, per tal de construir un món millor?
—De fet, clar, demanar a les altres religions sense demanar a la nostra, seria jugar en desavantge. Tant a la religió catòlica, com a les altres, cristianes o no, demanaria que l'ideal que tenen de creença en un Déu ens acostara més, ja que, sobretot en les cristianes, creiem en el mateix Déu, i que fera que treballàrem més en col·laboració. L'ecumenisme està donant molts passos, està evolucionant molt; de fet la nova encíclica del papa apareguda fa uns dies tracta l'ecumenisme, i, encara que no l'he llegida, pel que conec fa una crida a treballar tots més solidàriament per l'home. Sobretot hem d'acabar amb estes situacions de guerra, de desunió ... I jo els demanaria que les religions no foren motius d'enfrontament entre la gent, ja que a voltes hi ha religions, com la nostra va tindre la seua època en un altre momente històric, va ser motiu d'enfrontament. De fet, les Guerres Santes són les més cruels que hi ha. I el que voldria és que les religions
procuraren no provocar situacions violentes sinó que foren testimoni de pau i de solidaritat en les ciutats, en els països on estan. És veritat que cadascuna té la seua visió, la seua manera de viure a Déu, la seua fe, però que això no fóra motiu de separar-nos sinó d'unir-nos més.
—Ara, breument, què demanaria als creients catòlics?
—Primer els demanaria oració, perquè l'oració és una manera d'acostar-se al problema de la unitat. Després de l'oració, una vegada va creant-se una consciència, eixa religiositat per la unitat, el respecte, respectar les altres religions, tindre molta delicadesa amb les altres religions, sense menysprear-les i que hi haguera la idea que estem resant al mateix Déu, i que pot ser un motiu d'unitat creure en el mateix Jesucrist.
És veritat que hi ha diferències segons les religions amb la nostra, però que això no fóra mai motiu de disputa ni de discussió, sinó que fóra motiu de tindre paciència i de diàleg més que de discussió.
—A la jerarquia eclesiàstica què li demanaria?
—En la jerarquia hi ha càrrecs que són bíblics, com són el de bisbe, presbíter i diaca; inclús la primacia de Pere, com el Papa, que també és un càrrec bíblic que també, al ser una realitat humana s'ha tingut d'adaptar a l'evolució històrica i, a voltes, ha anat per davant de l'evolució històrica, però el que els demanaria és que.. Després hi ha càrrecs intermitjos que no són bíblics, però que també els ha de tindre l'església com a realitat humana que és. Els demanaria el mateix que demana el Nostre Senyor, que "el que tinga un càrrec, que el tinga per a servir".
—Als representants polítics i socials?
—Per supost la política és delicada, és un tema delicat i necessari, igual que els representants socials tenen un càrrec moltes voltes delicat. I comprenc que a voltes no tinguen les satisfaccions, que tinguen de renunciar a d'altres coses, que pot produir el dedicar temps a això, però els demanaria el mateix que a la jerarquia, que on estan, que ho prenguen com un servici a l'home, en el poble o en la institució on estiguen. I, per supost, si n'hi ha creences religioses, doncs un servei a Déu, perquè els homes fallem, no dic fallen, sinó fallem, i de fet, ho podem vore en tota la moguda política que hi ha ara. I sobretot els demanaria que obraren en consciència, ja que en estos càrrecs la gent ha de tindre les mans i la consciència molt neta.
—Als joves?
—Els joves tenen valors molt bons. No diria que els joves estan perduts. També a voltes veus que hi ha en ells un cert desencant, es deixen portar per coses que la societat ha creat, però que també els veig amb molt il·lusió. Els demanaria que no perderen eixa il·lusió, que feren projectes, que s'il·lusionaren per coses, encara que no veieren la meta, perquè això és molt important. I sobretot els demanaria que seguiren a Jesucrist.
—Als vells?
—Els toca viure un moment delicat, sobretot en les ciutats, on la família està molt descomposta: els veuen com una càrrega. Els demanaria que no s'ho prengueren així, com una càrrega a pesar que no estiguen bé, que estiguen delicats de salut i que vegen com la vida s'acaba. Els demanaria que pensaren en que han viscut, que el que ara hi ha ells ho han fet, i que per això, la seua presència és necessària Sempre està els nostres majors han fet açò, els nostres vells estan com a guardes morals i ètics de les famílies, a pesar que a voltes trenquem amb ells, però que la seua presència és necessària i que són útils per a la societat simplement estant. Els demanaria que continuaren estant.
—Vol afegir alguna cosa, si haguera de fer una síntesi... si haguera de dir en poques paraules què és per a vosté viure?
—Porte com a rector 10 anys, i visquent, molts anys. Ha arribat un moment en la meua vida en què necessite separar-me de tot açò per a vore-ho des de fora i, al vore una altra realitat, contrastar, que això sempre en la vida pot ajudar a formar molt. Com a resum de tot, el que diria és que el motiu d'anar de missions — a part que sent la cridada del Nostre Senyor, sinó...això és el primer— i a través de la meua història personal hi ha esdeveniments de la meua vida en què jo he vist clarament que, amb totes les pegues que jo he anat posant-li Ell ha anat llevant-me-les. A part d'aqueix motiu religiós, no renuncie a est món occidental, sinó que vull dedicar uns anys de la meua vida al que per ahí es diu "Tercer Món". N'hi ha, per tant, un motiu humà i solidari, perquè sóc cristià. Vaig a aprendre, més que a ensenyar, vaig a aprendre, i des d'ahí, quan torne d'ací 5 anys, si torne, crec que serà una experiència molt enriquidora en la meua vocació sacerdotal i en la meua vida personal.
VIURE L'ESTIU / 3 - Entrevista a Mario Fayos Mollà, "Natural", no-violent, amb la participació de Macià Martínez
Al Barracó de l'Alegria, Barranc de Rugat, 29 de juliol de 1995
Lluís M. Segrelles.-ONTINYENT
a) CONVERSA INFORMAL PRÈVIA, AL BAR AVENIDA, CASTELLÓ DE RUGAT.
—Estem amb Mario Fayos Mollà, però vols que et diguen "Natural", no?
—No. Jo, quan conec qualsevol persona mai pregunte el nom, mai dic "com et diuen?" sinó que els dic —siga qui siga, siga home o dona— "escolta, què és el que més t'agrada de la vida, a nivell personal?, la Pau, la Felicitat, la Llibertat"... encara que diga sempre això, a nivell personal, res de material. Aleshores, quan ja em diuen "ah, puix la Salut, o l'Amistat o l'Alegria...I a tu?", els responc "A mí, ‘Natural’". Però a tota la gent que em coneix com a Mario, doncs no els dic que em diguen ‘Natural’ (...) sempre hi ha gent reprimida... però en canvi, ara és massa, ... sobretot els xiquets xicotets. Fa uns mesos anava jo amb l'”aeronave”, que era esta de 49 c.c. amb la caixa darrere, i baixe per un carrer i un grupet d'una Escola Infantil que hi ha ací en Castelló [de Rugat] —que, per cert, tindrien dos anys— i de seguida que em van vore, tots "Natural!", "Mario!", però com si els hagueren donat una droga, igual...
—Estàvem parlant adés de l'Higienisme...
—És molt semblant l'Higienisme i la Permacultura. La Permacultura és una paraula francesa ( "Permaculture") que vol dir "cultiu permanent", que consisteix en què la terra torne a ser verge, perquè ella mateixa, sense cap tipus de màquia ni d'adobat químic, ni tan sols orgànic. Aleshores en medicina hi ha un número especial o extra d'una revista que es diu "Alternativa a la medicina: ensenyar-se a viure".
O siga que en açò consisteix la Higiene Vital, l'Higienisme, que és com viure per a no estar mai malalt, i quan, per qualsevol causa raríssima caus malalt, saber com, sense prendre res de res,...ni tan sols amb menjars. Passa que quan el cos està fins el coll de toxines, les elimina amb mal de queixal, mal de cap..., amb qualsevol malestar. Aleshores, si fórem conscients, el cos és com si ens diguera "Xe, tu, que estic fins ací de runa! Estàt'hi un parell de dies en repòs i voràs com m'ho lleve". I, efectivament, jo de jovenet, i de xiquet, fins fa quatre o cinc anys... pels mal de queixal veia totes les estreles de l'univers, totes, i més encara. Quan vaig conéixer jo açò estava en França en la verema, estant en eixe mal de queixal, vaig aplicar la Higiene Vital, això del dejú i del repòs...i ja no ha tornat. Perquè el fa qualsevol medicina és llevar-te el símptoma, el dolor, però si el cos està eliminant la runa estàs impedint-li —encara que siga a través de la medicina natural, en la que no fica més runa—... per exemple: la medicina química, la tradicional, et lleva el símptoma, però no la causa; és més, et posa més causa. En canvi, la medicina natural no et deixa que el cos elimine la toxina, però tampoc te'n posa més.
—En això coincideix una miqueta en l'homeopatia. Els homeòpates el que fan és subministrar en xicotetes dosis la mateixa malaltia per tal que el cos cree les defenses...
MACIÀ MARTÍNEZ—En això, perdona que discrepe, perquè jo vaig a Xàtiva i Vicent, l'homeòpata d'allí, ell està utilitzant la medicina natural, però pensant que són capaços de concentrar-la d'una manera que la societat, és a dir, nosaltres, pugam administrar. Perquè, per exemple, la belladona, tu l'has sentit massa vegades que és una herba.... ells el que fan és concentrar la propietat d'eixa herba junt a un poquet de sucre per a què tinga sabor agradable de prendre. O siga, que estan ajudant-li al cos a què cree les defenses, no és que estan introduint-li la malaltia, no és que li posen una vacuna... Hi ha una diferència. És més fàcil d'entendre això de la vacuna (...).
—Menges peix, sépia...?
—No, cap animal, ni subterrani, ni marí... Hi ha qui em diu "Doncs les plantes també són éssers vius". I els conteste "Sí, d'acord: són éssers vius, però no són animals".
MM—Això ho diuen excusant-se perquè mengen animals. "La tomaquera té vida... i tu estàs matant vida", però la tomaquera fa la tomaca perquè ens la mengem. A més tota eixa gent que està menjant-se un conill o un pollastre... són animals que no ho són, són una transformació, a més d'urbanícola, del que pot ser la vegetació en animals. Eixos animals ni són lliures... un carnívor, el que es meja la carn, eixe sí que és un carnívor,... però quan es mengen un conill o un pollastre li posen a muntó de sal o de salses, no està agradant-li el sabor de l'animal, està agradant-li el sabor de la sal o de la salsa. Si això ho traslladàrem a què les multinacionals estan fomentant eixe tipus d'alimentació perquè és on elles poden manipular i on poden guanyar els duros... aleshores el que la societat el que està és manipulada per les grans multinacionals.
—Ací entraríem en una discusió... Mira, per exemple, la història de l'energia solar: mentre no siga rendible a les grans multinacionals, serà una història de quatre llunàtics.
MM—Jo sempre ho he dit: mentre l'energia solar no passe per un comptador, no anirà avant. Quan ho pogueren fer, les multinacionals dirien "meua, avant!". Però compres la placa i la instal·lació i ja està. Ells, el que volen és guanyar diners hui, demà i despús-demà. Volem anar esprement... Qui diu les multinacionals, els governs de tot tipus són iguals.
—Home, la veritat, si comencem a parlar del respecte al medi ambient, el que està destapant-se en l'antiga URSS,... hi ha hagut prou, basant-se en la industrialització salvatge, quan hi ha hagut escaps de petroli, ho han amagat en l'Àrtic...hi ha hagut desficacis.
MM—Una cosa ha de quedar clara en esta societat... de vegades ens quedem a soles. Et quedes amb el dubte de si tens o no tens raó, perquè la resta de la gent fa tot el contrari. Mira, si progressar significa destruir, no progressem. Si progressar significa crear, anem avant! Hem de crear.
—M'ha xocat molt que, quan t'he preguntat per l'alimentació, m'has contestat que eres "No-Violent". Jo això ho relacione amb una actitud humana, però, clar, quan m'ho has explicat he entés perfectament que no et referies a la violència entre humans sinó amb la violència amb la resta d'éssers vius...
—Amb la Natura.
MM—La No-Violència es pot entendre perfectament com una doctrina, i és la que Mario està portant a la pràctica.... perquè la violència es desenrotlla de totes maneres. Ell a mi a vegades m'ha reprimit algunes reaccions que he tingut jo en el que es refereix a la meua xiqueta... Per exemple: jo li he fet una explicació a la meua filla, però a la millor en un to més alt del que toca, per l'estrés o pel que et done la gana... i la xiqueta s'acovarda. Aleshores ella no entén el que dius... Si baixes el to i li ho dius d'una manera no violenta t'entendrà millor, serà més positiu per a l'educació d'ella i per a la teua pròpia reeducació
—Això és que els adults volem que els xiquets facen allò que volem en el moment que volem nosaltres. I clar, com que el raonament nostre i el d'ells estan en distints nivells, ells l'única manera que tenen de fer-t'ho entendre és o ploricant o... I nosaltres dient-los "fes això per collons!" [...]
MM—Els mandataris de hui tenien els seus principis basats en les cançons que tu i jo cantem. En canvi, veus la realitat dels fets, i són tan corruptes com els fatxorros de tota la vida... o pitjor, perquè han traït... [...]
—La Higiene vital, l'alternativa a la medicina, i la Permacultura... o, en aquell barranc he estat vivint, fins amb unes teules, entre al bancal, encara que siga acabat de ploure, puc entrar i seguir arrancant la junça o la brossa, o treballant allí, sense fotre la terra...Amb les teules xafe a les dues ratlles i no aprete gens a la terra. I procure fer un solquet de qualsevol cosa seguint el cavallonet...
MM—Mario, ...hi ha una sèrie de cucs, llambrígols, que els tires a la terra i es mengen la xufa de la junça. [...]
—"Prohibit el pas". Jo, demà, amb Pep Bohigues, pintarem "Propietat col·lectiva igual a Per a compartir hi ha que participar. Avant!". Jo crec que qualsevol dia posaran una bomba perquè desaparesca el que és col·lectiu. [...] Prenc café des de fa any i mig per a no adormir-me.
MM—Amb la nostra amistat (entre Mario i nosaltres)... quan superes, quan ets capaç d'adormir-te... estàs superant el que és la barrera de la vertadera amistat, els tabús que tens davant persona que pugues conéixer, amb això que diuen educació, encara que tingues son, no t'adorms. I jo,... Natural ha vingut infinitat de voltes a casa (en Montaverner), i hem menjat ben menjats. Mercé fa menjars de categoria, amb menjars no-violents, una per la meua influència i l'altra, no sé... I Natural s'ha posat a xarrar, ... i xarrant xarrat s'ha adormit. Això és confiança i és amistat de deveres, perquè tu, davant d'una persona amb qui no tingues suficient amistat, et resisteixes a adormir-te... I, quan tens tanta confiança, "com que estic en ma casa, encara que m'adorma no passa res".
—...I compartir eixes coses és el pas entre la humanitat i l'educació mal entesa.
MM—Entre l'amistat i la societat.
—La "sucietat".
MM—Ací diem "societat"
—També diuen "socialisme" i és "sociolistisme".
MM—Els socialistes eixos ja s'ha descarat.
—No ofengues la paraula, la veritat.
MM—Perquè, per exemple, a l'última entrevista diu Imanol Arias: sobre la meua opinió política actual, "estic sorprés,... perquè la il·lusió que teníem nosaltres en els anys en què teníem il·lusió. Hui estic plasmant de la realitat i açò a mi em sorprén, perquè, per exemple, parlar de diners no vol de cap manera, perquè els diners sempre estan ahí i sempre n'hi ha prou, i sempre n'hi ha massa. I aquella li diu "seràs tu". Bo, jo mentres tinga per a poder menjar...si em sentia satisfet de poder dormir en les escales del metro, perquè en la pensió en què vivíem passàvem més fred...".
Hi havia gent (cantants) que en aquella època era digne d'admirar,... és que hi havia que fer una revolució, hi havia que traure la cara,... i traure la cara ho feien els cantautors: Raimon, Lluís Llach —que jo hui els critique—, perquè eixos hui estan vivint de subvencions. A la gent que li cantaven, a la gent que ha de viure d'un jornal, l'han oblidat per complet.
—Home, jo, per exemple el cas de Raimon sí que el veig molt ensenyorat, però el cas de Llach, que continua estant amb els insubmissos... el que passa és que clar, (ell) produeix i es vén...
MM—Està en la lluita, però ell no està vivint en els mínims...
—I sobre l'ocàs de les ideologies, què creieu? És una fal·làcia, és una invenció d'algú?
—Hi ha una frase que diu "sense sentir no es pot ser". Anem a posar que el Papa es sabera la Bíblia de memòria, però si no la sent...zero, zero! Aleshores, en la ideologia el mateix: si un és molt comuniste, molt anarquiste, però perquè li ho diuen, perquè sí, i no ho sent...el mateix: zero! S'han de donar compte que és o tot o res...
—O tot o res... I això, en quines coses, per exemple?
—En totes.
—Ideològicament...
MM—Si és comuniste, tens que compartir.
—Jo sóc d'esquerres, totalment d'esquerres... No tinc cap partit. Ja fa molts d'anys, un emperador romà va dir a les seues hosts a l'arribar a un nou continent "divideix i guanyaràs". I és el que està fent el sistema, capitaliste o el que siga... per exemple, ara hi ha mil partits d'esquerres, tots uns contra altres, i només hi ha un partit de dretes... Aleshores sobren les paraules.
—A les esquerres les ha dividit la ideologia, han primat la ideologia, i als altres la qüestió personal i el profit persona:. "Anem a enjuntar-nos per a traure en acabant el màxim profit personal cadascú".
—Material, material...
—Sí perquè no crec que siga excessivament humà, sinó material: a nivell de peles, a nivell d'obres...
MM—Què és ser d'esquerres?
—Un dia —i va estar allí, en la granja— Vicent Garcés deia això "què és ser d'esquerres?". I deia "Ser d'esquerres és anar de cara a un món més just i unit, i on no hi haja ningú que se n'aprofite del treball d'un altre". O siga, ser d'esquerres és que no ni haja ni amos ni criats: és ser tots persones.
MM—Fem-nos una pregunta: per què els que han pres la bandera de l'esquerra —estic parlant concretament de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques— això és el primer que han oblidat, la diferència entre unes persones i altres. Han agarrat els favoritismes de "ser del partit", favoritismes i diferències... Per què? Eixes persones que han dut la bandera del que pot ser l'esquerra en el món.
—Jo crec que heretaven una situació... Rússia va passar del feudalisme pur i dur...
—Del tsarisme...
—Del tsarisme, que era feudalisme i esclavisme, ...a un altre sistema. I què passa, que eixa gent, per molt que tinguera unes altres idees, els tics encara els mantenia. Entenc jo, que en gran part és això...
—És el que jo crec de Lenin, perquè un milió de treballadors, d'obrers, tots en "mono"... i ell amb corbata. I no estava constipat. No podia vore que allò era algo burgés, que sobrava en este món? En Cuba, he anat quatre voltes i encara no he vist cap de corbata: bo, sí, els taxistes, però d'uniforme.
[I Mario entona l'Himne de l'Alegria: "Porque los seres volveran a ser hermanos...".]
MM—No m'has contestat a la pregunta...què vols dir que ahí no hi havia en realitat una esquerra?
—Socialment...
—No era conscient.
Lluís M. Segrelles.-ONTINYENT
a) CONVERSA INFORMAL PRÈVIA, AL BAR AVENIDA, CASTELLÓ DE RUGAT.
—Estem amb Mario Fayos Mollà, però vols que et diguen "Natural", no?
—No. Jo, quan conec qualsevol persona mai pregunte el nom, mai dic "com et diuen?" sinó que els dic —siga qui siga, siga home o dona— "escolta, què és el que més t'agrada de la vida, a nivell personal?, la Pau, la Felicitat, la Llibertat"... encara que diga sempre això, a nivell personal, res de material. Aleshores, quan ja em diuen "ah, puix la Salut, o l'Amistat o l'Alegria...I a tu?", els responc "A mí, ‘Natural’". Però a tota la gent que em coneix com a Mario, doncs no els dic que em diguen ‘Natural’ (...) sempre hi ha gent reprimida... però en canvi, ara és massa, ... sobretot els xiquets xicotets. Fa uns mesos anava jo amb l'”aeronave”, que era esta de 49 c.c. amb la caixa darrere, i baixe per un carrer i un grupet d'una Escola Infantil que hi ha ací en Castelló [de Rugat] —que, per cert, tindrien dos anys— i de seguida que em van vore, tots "Natural!", "Mario!", però com si els hagueren donat una droga, igual...
—Estàvem parlant adés de l'Higienisme...
—És molt semblant l'Higienisme i la Permacultura. La Permacultura és una paraula francesa ( "Permaculture") que vol dir "cultiu permanent", que consisteix en què la terra torne a ser verge, perquè ella mateixa, sense cap tipus de màquia ni d'adobat químic, ni tan sols orgànic. Aleshores en medicina hi ha un número especial o extra d'una revista que es diu "Alternativa a la medicina: ensenyar-se a viure".
O siga que en açò consisteix la Higiene Vital, l'Higienisme, que és com viure per a no estar mai malalt, i quan, per qualsevol causa raríssima caus malalt, saber com, sense prendre res de res,...ni tan sols amb menjars. Passa que quan el cos està fins el coll de toxines, les elimina amb mal de queixal, mal de cap..., amb qualsevol malestar. Aleshores, si fórem conscients, el cos és com si ens diguera "Xe, tu, que estic fins ací de runa! Estàt'hi un parell de dies en repòs i voràs com m'ho lleve". I, efectivament, jo de jovenet, i de xiquet, fins fa quatre o cinc anys... pels mal de queixal veia totes les estreles de l'univers, totes, i més encara. Quan vaig conéixer jo açò estava en França en la verema, estant en eixe mal de queixal, vaig aplicar la Higiene Vital, això del dejú i del repòs...i ja no ha tornat. Perquè el fa qualsevol medicina és llevar-te el símptoma, el dolor, però si el cos està eliminant la runa estàs impedint-li —encara que siga a través de la medicina natural, en la que no fica més runa—... per exemple: la medicina química, la tradicional, et lleva el símptoma, però no la causa; és més, et posa més causa. En canvi, la medicina natural no et deixa que el cos elimine la toxina, però tampoc te'n posa més.
—En això coincideix una miqueta en l'homeopatia. Els homeòpates el que fan és subministrar en xicotetes dosis la mateixa malaltia per tal que el cos cree les defenses...
MACIÀ MARTÍNEZ—En això, perdona que discrepe, perquè jo vaig a Xàtiva i Vicent, l'homeòpata d'allí, ell està utilitzant la medicina natural, però pensant que són capaços de concentrar-la d'una manera que la societat, és a dir, nosaltres, pugam administrar. Perquè, per exemple, la belladona, tu l'has sentit massa vegades que és una herba.... ells el que fan és concentrar la propietat d'eixa herba junt a un poquet de sucre per a què tinga sabor agradable de prendre. O siga, que estan ajudant-li al cos a què cree les defenses, no és que estan introduint-li la malaltia, no és que li posen una vacuna... Hi ha una diferència. És més fàcil d'entendre això de la vacuna (...).
—Menges peix, sépia...?
—No, cap animal, ni subterrani, ni marí... Hi ha qui em diu "Doncs les plantes també són éssers vius". I els conteste "Sí, d'acord: són éssers vius, però no són animals".
MM—Això ho diuen excusant-se perquè mengen animals. "La tomaquera té vida... i tu estàs matant vida", però la tomaquera fa la tomaca perquè ens la mengem. A més tota eixa gent que està menjant-se un conill o un pollastre... són animals que no ho són, són una transformació, a més d'urbanícola, del que pot ser la vegetació en animals. Eixos animals ni són lliures... un carnívor, el que es meja la carn, eixe sí que és un carnívor,... però quan es mengen un conill o un pollastre li posen a muntó de sal o de salses, no està agradant-li el sabor de l'animal, està agradant-li el sabor de la sal o de la salsa. Si això ho traslladàrem a què les multinacionals estan fomentant eixe tipus d'alimentació perquè és on elles poden manipular i on poden guanyar els duros... aleshores el que la societat el que està és manipulada per les grans multinacionals.
—Ací entraríem en una discusió... Mira, per exemple, la història de l'energia solar: mentre no siga rendible a les grans multinacionals, serà una història de quatre llunàtics.
MM—Jo sempre ho he dit: mentre l'energia solar no passe per un comptador, no anirà avant. Quan ho pogueren fer, les multinacionals dirien "meua, avant!". Però compres la placa i la instal·lació i ja està. Ells, el que volen és guanyar diners hui, demà i despús-demà. Volem anar esprement... Qui diu les multinacionals, els governs de tot tipus són iguals.
—Home, la veritat, si comencem a parlar del respecte al medi ambient, el que està destapant-se en l'antiga URSS,... hi ha hagut prou, basant-se en la industrialització salvatge, quan hi ha hagut escaps de petroli, ho han amagat en l'Àrtic...hi ha hagut desficacis.
MM—Una cosa ha de quedar clara en esta societat... de vegades ens quedem a soles. Et quedes amb el dubte de si tens o no tens raó, perquè la resta de la gent fa tot el contrari. Mira, si progressar significa destruir, no progressem. Si progressar significa crear, anem avant! Hem de crear.
—M'ha xocat molt que, quan t'he preguntat per l'alimentació, m'has contestat que eres "No-Violent". Jo això ho relacione amb una actitud humana, però, clar, quan m'ho has explicat he entés perfectament que no et referies a la violència entre humans sinó amb la violència amb la resta d'éssers vius...
—Amb la Natura.
MM—La No-Violència es pot entendre perfectament com una doctrina, i és la que Mario està portant a la pràctica.... perquè la violència es desenrotlla de totes maneres. Ell a mi a vegades m'ha reprimit algunes reaccions que he tingut jo en el que es refereix a la meua xiqueta... Per exemple: jo li he fet una explicació a la meua filla, però a la millor en un to més alt del que toca, per l'estrés o pel que et done la gana... i la xiqueta s'acovarda. Aleshores ella no entén el que dius... Si baixes el to i li ho dius d'una manera no violenta t'entendrà millor, serà més positiu per a l'educació d'ella i per a la teua pròpia reeducació
—Això és que els adults volem que els xiquets facen allò que volem en el moment que volem nosaltres. I clar, com que el raonament nostre i el d'ells estan en distints nivells, ells l'única manera que tenen de fer-t'ho entendre és o ploricant o... I nosaltres dient-los "fes això per collons!" [...]
MM—Els mandataris de hui tenien els seus principis basats en les cançons que tu i jo cantem. En canvi, veus la realitat dels fets, i són tan corruptes com els fatxorros de tota la vida... o pitjor, perquè han traït... [...]
—La Higiene vital, l'alternativa a la medicina, i la Permacultura... o, en aquell barranc he estat vivint, fins amb unes teules, entre al bancal, encara que siga acabat de ploure, puc entrar i seguir arrancant la junça o la brossa, o treballant allí, sense fotre la terra...Amb les teules xafe a les dues ratlles i no aprete gens a la terra. I procure fer un solquet de qualsevol cosa seguint el cavallonet...
MM—Mario, ...hi ha una sèrie de cucs, llambrígols, que els tires a la terra i es mengen la xufa de la junça. [...]
—"Prohibit el pas". Jo, demà, amb Pep Bohigues, pintarem "Propietat col·lectiva igual a Per a compartir hi ha que participar. Avant!". Jo crec que qualsevol dia posaran una bomba perquè desaparesca el que és col·lectiu. [...] Prenc café des de fa any i mig per a no adormir-me.
MM—Amb la nostra amistat (entre Mario i nosaltres)... quan superes, quan ets capaç d'adormir-te... estàs superant el que és la barrera de la vertadera amistat, els tabús que tens davant persona que pugues conéixer, amb això que diuen educació, encara que tingues son, no t'adorms. I jo,... Natural ha vingut infinitat de voltes a casa (en Montaverner), i hem menjat ben menjats. Mercé fa menjars de categoria, amb menjars no-violents, una per la meua influència i l'altra, no sé... I Natural s'ha posat a xarrar, ... i xarrant xarrat s'ha adormit. Això és confiança i és amistat de deveres, perquè tu, davant d'una persona amb qui no tingues suficient amistat, et resisteixes a adormir-te... I, quan tens tanta confiança, "com que estic en ma casa, encara que m'adorma no passa res".
—...I compartir eixes coses és el pas entre la humanitat i l'educació mal entesa.
MM—Entre l'amistat i la societat.
—La "sucietat".
MM—Ací diem "societat"
—També diuen "socialisme" i és "sociolistisme".
MM—Els socialistes eixos ja s'ha descarat.
—No ofengues la paraula, la veritat.
MM—Perquè, per exemple, a l'última entrevista diu Imanol Arias: sobre la meua opinió política actual, "estic sorprés,... perquè la il·lusió que teníem nosaltres en els anys en què teníem il·lusió. Hui estic plasmant de la realitat i açò a mi em sorprén, perquè, per exemple, parlar de diners no vol de cap manera, perquè els diners sempre estan ahí i sempre n'hi ha prou, i sempre n'hi ha massa. I aquella li diu "seràs tu". Bo, jo mentres tinga per a poder menjar...si em sentia satisfet de poder dormir en les escales del metro, perquè en la pensió en què vivíem passàvem més fred...".
Hi havia gent (cantants) que en aquella època era digne d'admirar,... és que hi havia que fer una revolució, hi havia que traure la cara,... i traure la cara ho feien els cantautors: Raimon, Lluís Llach —que jo hui els critique—, perquè eixos hui estan vivint de subvencions. A la gent que li cantaven, a la gent que ha de viure d'un jornal, l'han oblidat per complet.
—Home, jo, per exemple el cas de Raimon sí que el veig molt ensenyorat, però el cas de Llach, que continua estant amb els insubmissos... el que passa és que clar, (ell) produeix i es vén...
MM—Està en la lluita, però ell no està vivint en els mínims...
—I sobre l'ocàs de les ideologies, què creieu? És una fal·làcia, és una invenció d'algú?
—Hi ha una frase que diu "sense sentir no es pot ser". Anem a posar que el Papa es sabera la Bíblia de memòria, però si no la sent...zero, zero! Aleshores, en la ideologia el mateix: si un és molt comuniste, molt anarquiste, però perquè li ho diuen, perquè sí, i no ho sent...el mateix: zero! S'han de donar compte que és o tot o res...
—O tot o res... I això, en quines coses, per exemple?
—En totes.
—Ideològicament...
MM—Si és comuniste, tens que compartir.
—Jo sóc d'esquerres, totalment d'esquerres... No tinc cap partit. Ja fa molts d'anys, un emperador romà va dir a les seues hosts a l'arribar a un nou continent "divideix i guanyaràs". I és el que està fent el sistema, capitaliste o el que siga... per exemple, ara hi ha mil partits d'esquerres, tots uns contra altres, i només hi ha un partit de dretes... Aleshores sobren les paraules.
—A les esquerres les ha dividit la ideologia, han primat la ideologia, i als altres la qüestió personal i el profit persona:. "Anem a enjuntar-nos per a traure en acabant el màxim profit personal cadascú".
—Material, material...
—Sí perquè no crec que siga excessivament humà, sinó material: a nivell de peles, a nivell d'obres...
MM—Què és ser d'esquerres?
—Un dia —i va estar allí, en la granja— Vicent Garcés deia això "què és ser d'esquerres?". I deia "Ser d'esquerres és anar de cara a un món més just i unit, i on no hi haja ningú que se n'aprofite del treball d'un altre". O siga, ser d'esquerres és que no ni haja ni amos ni criats: és ser tots persones.
MM—Fem-nos una pregunta: per què els que han pres la bandera de l'esquerra —estic parlant concretament de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques— això és el primer que han oblidat, la diferència entre unes persones i altres. Han agarrat els favoritismes de "ser del partit", favoritismes i diferències... Per què? Eixes persones que han dut la bandera del que pot ser l'esquerra en el món.
—Jo crec que heretaven una situació... Rússia va passar del feudalisme pur i dur...
—Del tsarisme...
—Del tsarisme, que era feudalisme i esclavisme, ...a un altre sistema. I què passa, que eixa gent, per molt que tinguera unes altres idees, els tics encara els mantenia. Entenc jo, que en gran part és això...
—És el que jo crec de Lenin, perquè un milió de treballadors, d'obrers, tots en "mono"... i ell amb corbata. I no estava constipat. No podia vore que allò era algo burgés, que sobrava en este món? En Cuba, he anat quatre voltes i encara no he vist cap de corbata: bo, sí, els taxistes, però d'uniforme.
[I Mario entona l'Himne de l'Alegria: "Porque los seres volveran a ser hermanos...".]
MM—No m'has contestat a la pregunta...què vols dir que ahí no hi havia en realitat una esquerra?
—Socialment...
—No era conscient.
VIURE A l'ESTIU / 2- Entrevista a Emili Casanova i Herrero
En Agullent, 15 de juliol de 1995
Lluís M. Segrelles.-ONTINYENT
—Fem una miqueta de biografia?
—Vaig estudiar a l'Institut d'Albaida, com tants altres de la comarca: és l'institut comarcal per excel·lència, ens va fer conéixer què és la comarca. Després me'n vaig anar a València a fer Filologia l'any 1973. Quan vaig acabar 3r, com que era una època de moltes vagues i a més, en València no sabien si anaven a posar Hispàniques, me'n vaig anar a Pamplona, on vaig acabar la carrera i em vaig quedar de professor d'Estrangers i de Filologia Catalana de 4rt. Quan vaig vore que allí la Filologia Catalana o Valenciana no tenia futur, ja que era una assignatura residual, vaig fer el doctorat ací a
València i me'n vaig vindre amb Sanchis Guarner, que va ser el director de la meua tesi. Férem la tesina sobre "El parlar d'Agullent" i la tesi sobre "El lèxic d'Antoni Canals". A València estic com a professor titular des de l'any 1980, al departament de Filologia Catalana, i, al pas que anem, d'ahí no passem ja.
—Les principals aficions van al voltant de la lingüística també?
—Un problema possiblement que haja tingut jo és que no sé on s'acaba l'afició i on comença la professió. Això, quan passen els anys veus que és un error: és bo distingir i saber quan s'acaba la professió i quan comença l'afició, el hobby, perquè, si no, al final estàs tot el dia embolicat, i, quan passen els anys, notes que no avances el que deuries. Notes que t'emboliques en molt... És com un riu molt ample, però que va lent. Possiblement haguera estat millor haver anat com un riu xicotet però més àgil, més ràpid.
—La matèria que imparteix és Dialectologia?
—Dialectologia i Lingüística Històrica. Gramàtica Històrica i Dialectologia són les matèries que més m'agraden. Matèries diacròniques sobretot i d'àmbit dialectal.
—Per això està relacionat amb treballs de camp, situació, prospecció de l'idioma?
—Sí, perquè la Diacronia, diguem-ne que és la rama més total que existeix, perquè la Diacronia és la llengua a través del temps, i, clar, la llengua en totes les seues facetes: Fonètica, Fonologia, Morfologia, Sintaxi, Lèxic, Semàntica, ...però, a més a més, has de buscar les fonts on està eixa llengua. No és com ara, que vas i fas una enquesta i de seguida ja ho tens. Aleshores, les fonts poden ser fonts d'arxiu, documents, o fonts fins i tot fossilitzades, com és la Toponímia ...i aleshores això ha fet que possiblement m'haja dispersat massa en el sentit que he tocat massa rames.
—Podria parlar-nos una miqueta dels principals projectes en què ha estat o està
participant..
—He de confessar-te que en estos moments em dóna vergonya parlar-ne dels projectes en què estic clavat perquè, i t'ho dic amb tota la sinceritat, crec que ja és hora, ja hauríem d'haver tret, acabat alguna cosa. Però com tinc el vici d'embolicar-me i tot m'agrada... En estos moments estem en un projecte europeu, el PATROM —Patronímia Romànica o Diccionari Històric dels Noms de Família, dels Cognoms— on participen totes les llengües romàniques i professors de quasi totes les universitats. Jo sóc el representant de València. Precisament tinc una xica d'Albaida d'ajudant, Imma Descalç, i a una altra de València. En aquest projecte va poquet a poquet. La veritat és que, a pesar que ho dirigeixen els alemanys, ja portem dos anys de retard sobre el calendari previst.
Després estem en l'Atles Lingüístic del País Valencià, que vam començar fa dos anys. És un vell projecte, l'havíem demanat moltes vegades a les Conselleries. Des de l'any 82 o 83 anàvem demanant-lo; sempre ens deien que no i, per fi, vam posar-lo en marxa. S'estan fent enquestes a uns 200 pobles: i seran uns 2.000 qüestionaris. Quan tinguem aquest Atles, d'ací uns dos anys, sabrem, tindrem una visió del valencià actual molt important.
Després col·labore també com assessor i també fent enquestes en l'Atles Toponímic Valencià, que és un projecte que va nàixer després del Mestratge de Toponímia que férem a València, que és el primer màster que s'ha fet a totes les Universitats... I en altres coses. La qüestió és que estàs embolicat en massa coses... I bé, fins ací, tots aquells projectes que són d'àmbit universitari, però a més a més, tenim els que nasqueren des de la comarca en què jo participe, perquè, encara que sóc professor, sempre els han enfocat com una cosa de col·lectiu comarcal, com és el Diccionari de la Vall d'Albaida i el Diccionari d'Onomàstica de la Vall. En estos moments els dos estan molt avançats, però no acaben... possiblement jo he sigut un dels frens, perquè t'emboliques massa, tenim la família, etc.
—Aleshores, la faena d'un professor universitari no s'acaba quan s'acaben les classes...
—Tot açò que t'he dit és la part investigadora. A més a més tens l'obligació d'estar al dia en la temàtica que fas, tens l'obligació de llegir-te el màxim de llibres possible de metodologia de la matèria, d'aportacions concretes, ... que de vegades no pots ni explicar-ho en classe, l'alumne sempre té la mateixa edat i el mateix nivell i tu ets el qui va avançant.... I després ve l'atenció a l'alumne.... Hi ha més faena que el que pareix. Aleshores l'estiu no és més que un tant més de relax, aleshores no tens la mateixa ansietat, els mateixos horaris que et marquen, però si vols durant el curs anar diguem-ne descansat i bé necessites llegir-te el que no has pogut durant el curs, ja que durant aquest no te'n pots llegir ni la meitat dels llibres que ixen...
—I al mateix temps fer aquells treballs de camp que no has pogut al llarg de l'any...
—Exactament. Intentar acabar estudis de camp... Aquest mes d'agost tenim un projecte d'anar a acabar les enquestes de toponímia d'uns quants pobles. Hui havíem d'anar a Bocairent i no hem anat; anirem per fi la setmana que ve... Hi ha diverses persones....entre altres te'n recordes que hem d'acabar el de Montaverner també? Jo espere que al mes d'agost ho acabem. I també la idea és fer l'Atles Lingüístic (AL), acabar les enquestes de la Vall d'Albaida de l'AL i així, de pas, fer algunes preguntes per al Diccionari de la Vall dels dubtes que tenim. Jo voldria aquest mes que ve que tinc tot el mes lliure, si no... l'any que ve no el tornem a fer, al pas que anem.
—Parlem una miqueta del ‘Diccionari de la Vall d'Albaida’ (DIVA)...
—El que vull que quede clar és que això no lleva que lògicament has de fer vida social en el poble i has de vindre cada...
—Has sigut regidor de cultura a Agullent...
—Has de vindre a la Font Jordana...al paratge aquest, per sort... No aprofites el temps tant com deuries.
Del Diccionari, sense falta, i és una vergonya dir-ho perquè no hem acabat, però enguany, en el 95, l'hem de deixar ja enllestit per a la publicació. Tu saps que estem a mitjan correcció del DIVA, n'hi ha Sílvia Pinter i Mari Carme Benavent, que estan buscades per a picar-ho tot, i sense falta l'hem d'acabar. Jo no vull començar res més sense haver-lo acabat, perquè ja portem deu anys... Des del punt de vista acadèmic no passa res que no isca, ja que tots sabem que les coses tarden molts anys en fer-se, però des del punt de vista cívic és ja necessari que isca, perquè el DIVA no es va fer sols per una investigació es va fer també per un activisme cívic en el sentit d'impulsar una investigació que aglutinara tots els pobles, la gent, que il·lusionara,... en aqueix sentit estem fracassant... Si ho mires bé deu anys no és que siga una exageració, però quan estàs vivint-ho i veus que la gent et diu "Xe, el diccionari i tal..." ja és com un martell que cada dia... Si no fóra perquè u al final passa de massa coses, no podria ni viure. L'efecte cívic, d'impacte, estem perdent-lo per culpa de... Quan isca, com tot diccionari, tindrà els seus defectes, els seus dubtes, les seues aportacions importants, ...
—Podries fer-ne un avanç, encara que no està acabat, d'aquells trets més importants?
—Home, jo pense que un resum prou complet i significatiu del que és el Diccionari el tens a la revista Alba Número 8, on es va publicar una presentació. Tindrà un tant per cent de lexemes o paraules no registrades al Diccionari, novedoses, accepcions, variants formals, fraseologia... prou, i després tindrà molt de vocabulari etnogràfic tret dels treballs concrets que s'ha fet sobre coloms o sobre qualsevol altre aspecte... Per cert el llibre de la cera de Borderia, està ja en la impremta.
Què significa el Diccionari de la Vall d'Albaida dins del que s'ha fet en altres llengües romàniques? Jo intente estar al dia de les publicacions de dialectologia de tota l'àrea lingüística catalana, però també de les altres àrees, sobretot des del punt de vista metodològic,... s'ha publicat el Diccionari de les comarques lleoneses, de les Canàries...ben editats per grans empreses, caixes d'estalvis, diputacions. Pense que no estarà per darrere ni d'estes ni d'altres romàniques, pense que el contingut que té és una bona aportació, però fins que no isca més val no parlar-ne...
—I parlem del Congrés d'Onomàstica...
—Dins de la tasca incitadora o de propaganda comarcal que vam mamprendre una sèrie de persones: d'Atzeneta, Salvador Soler; de Montaverner, Lluís Segrelles, etc. La Toponímia, com una part de la llengua que és, ja vam quedar en aquell moment, en la primera reunió que férem, que primer acabaríem una part de lèxic i després acabaríem la toponímia. Aleshores jo sempre tenia la il·lusió que quan se celebrara en València, Castelló o Alacant el Col·loqui d'Onomàstica, que la primera comarca que el fera fóra la nostra. L'any 1985 es va celebrar el Col·loqui a València, la primera volta que els valencians feien una cosa d'estes, el 89 es va fer a Alacant, el 91 a Castelló, el 92 a Barcelona, el 93 a Girona, el 94 a Perpinyà... i el 95 havíem de fer-lo ací. Ens ha tocat per fi. Per ara l'èxit pareix assegurat perquè hi ha vuit universitats representades, hi ha més de 130 comunicacions, .. per ara el que és la part acadèmica i de cara a l'exterior de la comarca han respost tots formidablement. Podria dir fins i tot que és el lloc, si tot el previst es compleix, on més gent ha participat, seran el doble que en altres llocs. Ara falta que en la comarca sapiem acollir-los bé.
—Hi algun tema estrela?
—Sí, vam posar dos temes estreles: un era la toponímia transportada, pensant que la nostra comarca i el nostre País és un lloc de repoblació en el segle XIII, amb Jaume I, enguany se celebrava el 750 aniversari... i per tant és molt important saber què ens transportaren els repobladors, la toponímia i l'antroponímia. I per això hem convidat un ponent, Xavier Terrado, catedràtic de llengua de la Universitat de Lleida i col·laborador de Coromines, que parlarà sobre eixe tipus.
I després altres temes estreles són l'antroponímia valenciana, que és un tema ( el cognom) que s'ha estudiat poc, i, amb això empalmem amb el PATROM. Portem a Vicent Rosselló, que és un dels capdavanters en la toponímia, i, encara que no estava en el programa, portem Carme Barceló, que parlarà sobre l'arabisme, un tema estrela de sempre. Vindrà Alabarta, catedràtica de Còrdova, etc. O siga, que pense que els temes estrela són aqueixos: toponímia transportada i àrab, si vols.
—Quin desig t'agradaria fer realitat est estiu?
—Jo, sincerament, voldria dues qüestions: primer, tornar a l'hàbit de treball que he perdut; m'he embolicat la vida amb tants assumptes, que ara tens el cap més per a l'organització i per a les reunions que per al que és assentar-te a treballar moltes hores seguides, com feia abans; eixa seria la primera il·lusió que tindria: recuperar la seguida de treball, perquè sinó, no s'acaba res. I en segon lloc acabar el primer volum de l'Onomàstica de la Vall d'Albaida, que agafa els termes de Bocairent, l'Olleria, Agullent, Ontinyent, Aielo i Fontanars, que està pràcticament enllestit, però em falta l'última espenteta...
—I està previst qui ho publica?
—Sí, la Caixa d'Estalvis, i a més els hòmes estan desitjosos per publicar-ho i estem fallant-los. Esperem que isca enguany encara. No falta ni un mes de faena, però...
—Vols afegir alguna cosa?
—L'únic és dir que el que és investigació i divulgació de la nostra comarca l'hem de fer entre tots i que pense que el gran instrument que ens fa falta per aconseguir això és un Institut d'Estudis de la Vall d'Albaida, que aglutine eixos personalismes, eixos individualismes que, fins ara, hem estat actuant, uns més altres menys, perquè si hi ha un organisme que ens aglutine a tots, un organisme que siga el que es comprometa, aleshores, si una persona concreta falla o fallem, con en algun cas ens ha passat per problemes personals, perquè en un moment determinat t'interessen altres coses i deixes de costat el que tenies, que aqueix Institut ho continue. I ens fa falta, perquè després del fracàs de la Mancomunitat, que no ha sabut crear-lo, crec que ara en passar l'estiu haurem de reunir-nos el grup individual i muntar-ho, encara que els organismes públics no participen.
Lluís M. Segrelles.-ONTINYENT
—Fem una miqueta de biografia?
—Vaig estudiar a l'Institut d'Albaida, com tants altres de la comarca: és l'institut comarcal per excel·lència, ens va fer conéixer què és la comarca. Després me'n vaig anar a València a fer Filologia l'any 1973. Quan vaig acabar 3r, com que era una època de moltes vagues i a més, en València no sabien si anaven a posar Hispàniques, me'n vaig anar a Pamplona, on vaig acabar la carrera i em vaig quedar de professor d'Estrangers i de Filologia Catalana de 4rt. Quan vaig vore que allí la Filologia Catalana o Valenciana no tenia futur, ja que era una assignatura residual, vaig fer el doctorat ací a
València i me'n vaig vindre amb Sanchis Guarner, que va ser el director de la meua tesi. Férem la tesina sobre "El parlar d'Agullent" i la tesi sobre "El lèxic d'Antoni Canals". A València estic com a professor titular des de l'any 1980, al departament de Filologia Catalana, i, al pas que anem, d'ahí no passem ja.
—Les principals aficions van al voltant de la lingüística també?
—Un problema possiblement que haja tingut jo és que no sé on s'acaba l'afició i on comença la professió. Això, quan passen els anys veus que és un error: és bo distingir i saber quan s'acaba la professió i quan comença l'afició, el hobby, perquè, si no, al final estàs tot el dia embolicat, i, quan passen els anys, notes que no avances el que deuries. Notes que t'emboliques en molt... És com un riu molt ample, però que va lent. Possiblement haguera estat millor haver anat com un riu xicotet però més àgil, més ràpid.
—La matèria que imparteix és Dialectologia?
—Dialectologia i Lingüística Històrica. Gramàtica Històrica i Dialectologia són les matèries que més m'agraden. Matèries diacròniques sobretot i d'àmbit dialectal.
—Per això està relacionat amb treballs de camp, situació, prospecció de l'idioma?
—Sí, perquè la Diacronia, diguem-ne que és la rama més total que existeix, perquè la Diacronia és la llengua a través del temps, i, clar, la llengua en totes les seues facetes: Fonètica, Fonologia, Morfologia, Sintaxi, Lèxic, Semàntica, ...però, a més a més, has de buscar les fonts on està eixa llengua. No és com ara, que vas i fas una enquesta i de seguida ja ho tens. Aleshores, les fonts poden ser fonts d'arxiu, documents, o fonts fins i tot fossilitzades, com és la Toponímia ...i aleshores això ha fet que possiblement m'haja dispersat massa en el sentit que he tocat massa rames.
—Podria parlar-nos una miqueta dels principals projectes en què ha estat o està
participant..
—He de confessar-te que en estos moments em dóna vergonya parlar-ne dels projectes en què estic clavat perquè, i t'ho dic amb tota la sinceritat, crec que ja és hora, ja hauríem d'haver tret, acabat alguna cosa. Però com tinc el vici d'embolicar-me i tot m'agrada... En estos moments estem en un projecte europeu, el PATROM —Patronímia Romànica o Diccionari Històric dels Noms de Família, dels Cognoms— on participen totes les llengües romàniques i professors de quasi totes les universitats. Jo sóc el representant de València. Precisament tinc una xica d'Albaida d'ajudant, Imma Descalç, i a una altra de València. En aquest projecte va poquet a poquet. La veritat és que, a pesar que ho dirigeixen els alemanys, ja portem dos anys de retard sobre el calendari previst.
Després estem en l'Atles Lingüístic del País Valencià, que vam començar fa dos anys. És un vell projecte, l'havíem demanat moltes vegades a les Conselleries. Des de l'any 82 o 83 anàvem demanant-lo; sempre ens deien que no i, per fi, vam posar-lo en marxa. S'estan fent enquestes a uns 200 pobles: i seran uns 2.000 qüestionaris. Quan tinguem aquest Atles, d'ací uns dos anys, sabrem, tindrem una visió del valencià actual molt important.
Després col·labore també com assessor i també fent enquestes en l'Atles Toponímic Valencià, que és un projecte que va nàixer després del Mestratge de Toponímia que férem a València, que és el primer màster que s'ha fet a totes les Universitats... I en altres coses. La qüestió és que estàs embolicat en massa coses... I bé, fins ací, tots aquells projectes que són d'àmbit universitari, però a més a més, tenim els que nasqueren des de la comarca en què jo participe, perquè, encara que sóc professor, sempre els han enfocat com una cosa de col·lectiu comarcal, com és el Diccionari de la Vall d'Albaida i el Diccionari d'Onomàstica de la Vall. En estos moments els dos estan molt avançats, però no acaben... possiblement jo he sigut un dels frens, perquè t'emboliques massa, tenim la família, etc.
—Aleshores, la faena d'un professor universitari no s'acaba quan s'acaben les classes...
—Tot açò que t'he dit és la part investigadora. A més a més tens l'obligació d'estar al dia en la temàtica que fas, tens l'obligació de llegir-te el màxim de llibres possible de metodologia de la matèria, d'aportacions concretes, ... que de vegades no pots ni explicar-ho en classe, l'alumne sempre té la mateixa edat i el mateix nivell i tu ets el qui va avançant.... I després ve l'atenció a l'alumne.... Hi ha més faena que el que pareix. Aleshores l'estiu no és més que un tant més de relax, aleshores no tens la mateixa ansietat, els mateixos horaris que et marquen, però si vols durant el curs anar diguem-ne descansat i bé necessites llegir-te el que no has pogut durant el curs, ja que durant aquest no te'n pots llegir ni la meitat dels llibres que ixen...
—I al mateix temps fer aquells treballs de camp que no has pogut al llarg de l'any...
—Exactament. Intentar acabar estudis de camp... Aquest mes d'agost tenim un projecte d'anar a acabar les enquestes de toponímia d'uns quants pobles. Hui havíem d'anar a Bocairent i no hem anat; anirem per fi la setmana que ve... Hi ha diverses persones....entre altres te'n recordes que hem d'acabar el de Montaverner també? Jo espere que al mes d'agost ho acabem. I també la idea és fer l'Atles Lingüístic (AL), acabar les enquestes de la Vall d'Albaida de l'AL i així, de pas, fer algunes preguntes per al Diccionari de la Vall dels dubtes que tenim. Jo voldria aquest mes que ve que tinc tot el mes lliure, si no... l'any que ve no el tornem a fer, al pas que anem.
—Parlem una miqueta del ‘Diccionari de la Vall d'Albaida’ (DIVA)...
—El que vull que quede clar és que això no lleva que lògicament has de fer vida social en el poble i has de vindre cada...
—Has sigut regidor de cultura a Agullent...
—Has de vindre a la Font Jordana...al paratge aquest, per sort... No aprofites el temps tant com deuries.
Del Diccionari, sense falta, i és una vergonya dir-ho perquè no hem acabat, però enguany, en el 95, l'hem de deixar ja enllestit per a la publicació. Tu saps que estem a mitjan correcció del DIVA, n'hi ha Sílvia Pinter i Mari Carme Benavent, que estan buscades per a picar-ho tot, i sense falta l'hem d'acabar. Jo no vull començar res més sense haver-lo acabat, perquè ja portem deu anys... Des del punt de vista acadèmic no passa res que no isca, ja que tots sabem que les coses tarden molts anys en fer-se, però des del punt de vista cívic és ja necessari que isca, perquè el DIVA no es va fer sols per una investigació es va fer també per un activisme cívic en el sentit d'impulsar una investigació que aglutinara tots els pobles, la gent, que il·lusionara,... en aqueix sentit estem fracassant... Si ho mires bé deu anys no és que siga una exageració, però quan estàs vivint-ho i veus que la gent et diu "Xe, el diccionari i tal..." ja és com un martell que cada dia... Si no fóra perquè u al final passa de massa coses, no podria ni viure. L'efecte cívic, d'impacte, estem perdent-lo per culpa de... Quan isca, com tot diccionari, tindrà els seus defectes, els seus dubtes, les seues aportacions importants, ...
—Podries fer-ne un avanç, encara que no està acabat, d'aquells trets més importants?
—Home, jo pense que un resum prou complet i significatiu del que és el Diccionari el tens a la revista Alba Número 8, on es va publicar una presentació. Tindrà un tant per cent de lexemes o paraules no registrades al Diccionari, novedoses, accepcions, variants formals, fraseologia... prou, i després tindrà molt de vocabulari etnogràfic tret dels treballs concrets que s'ha fet sobre coloms o sobre qualsevol altre aspecte... Per cert el llibre de la cera de Borderia, està ja en la impremta.
Què significa el Diccionari de la Vall d'Albaida dins del que s'ha fet en altres llengües romàniques? Jo intente estar al dia de les publicacions de dialectologia de tota l'àrea lingüística catalana, però també de les altres àrees, sobretot des del punt de vista metodològic,... s'ha publicat el Diccionari de les comarques lleoneses, de les Canàries...ben editats per grans empreses, caixes d'estalvis, diputacions. Pense que no estarà per darrere ni d'estes ni d'altres romàniques, pense que el contingut que té és una bona aportació, però fins que no isca més val no parlar-ne...
—I parlem del Congrés d'Onomàstica...
—Dins de la tasca incitadora o de propaganda comarcal que vam mamprendre una sèrie de persones: d'Atzeneta, Salvador Soler; de Montaverner, Lluís Segrelles, etc. La Toponímia, com una part de la llengua que és, ja vam quedar en aquell moment, en la primera reunió que férem, que primer acabaríem una part de lèxic i després acabaríem la toponímia. Aleshores jo sempre tenia la il·lusió que quan se celebrara en València, Castelló o Alacant el Col·loqui d'Onomàstica, que la primera comarca que el fera fóra la nostra. L'any 1985 es va celebrar el Col·loqui a València, la primera volta que els valencians feien una cosa d'estes, el 89 es va fer a Alacant, el 91 a Castelló, el 92 a Barcelona, el 93 a Girona, el 94 a Perpinyà... i el 95 havíem de fer-lo ací. Ens ha tocat per fi. Per ara l'èxit pareix assegurat perquè hi ha vuit universitats representades, hi ha més de 130 comunicacions, .. per ara el que és la part acadèmica i de cara a l'exterior de la comarca han respost tots formidablement. Podria dir fins i tot que és el lloc, si tot el previst es compleix, on més gent ha participat, seran el doble que en altres llocs. Ara falta que en la comarca sapiem acollir-los bé.
—Hi algun tema estrela?
—Sí, vam posar dos temes estreles: un era la toponímia transportada, pensant que la nostra comarca i el nostre País és un lloc de repoblació en el segle XIII, amb Jaume I, enguany se celebrava el 750 aniversari... i per tant és molt important saber què ens transportaren els repobladors, la toponímia i l'antroponímia. I per això hem convidat un ponent, Xavier Terrado, catedràtic de llengua de la Universitat de Lleida i col·laborador de Coromines, que parlarà sobre eixe tipus.
I després altres temes estreles són l'antroponímia valenciana, que és un tema ( el cognom) que s'ha estudiat poc, i, amb això empalmem amb el PATROM. Portem a Vicent Rosselló, que és un dels capdavanters en la toponímia, i, encara que no estava en el programa, portem Carme Barceló, que parlarà sobre l'arabisme, un tema estrela de sempre. Vindrà Alabarta, catedràtica de Còrdova, etc. O siga, que pense que els temes estrela són aqueixos: toponímia transportada i àrab, si vols.
—Quin desig t'agradaria fer realitat est estiu?
—Jo, sincerament, voldria dues qüestions: primer, tornar a l'hàbit de treball que he perdut; m'he embolicat la vida amb tants assumptes, que ara tens el cap més per a l'organització i per a les reunions que per al que és assentar-te a treballar moltes hores seguides, com feia abans; eixa seria la primera il·lusió que tindria: recuperar la seguida de treball, perquè sinó, no s'acaba res. I en segon lloc acabar el primer volum de l'Onomàstica de la Vall d'Albaida, que agafa els termes de Bocairent, l'Olleria, Agullent, Ontinyent, Aielo i Fontanars, que està pràcticament enllestit, però em falta l'última espenteta...
—I està previst qui ho publica?
—Sí, la Caixa d'Estalvis, i a més els hòmes estan desitjosos per publicar-ho i estem fallant-los. Esperem que isca enguany encara. No falta ni un mes de faena, però...
—Vols afegir alguna cosa?
—L'únic és dir que el que és investigació i divulgació de la nostra comarca l'hem de fer entre tots i que pense que el gran instrument que ens fa falta per aconseguir això és un Institut d'Estudis de la Vall d'Albaida, que aglutine eixos personalismes, eixos individualismes que, fins ara, hem estat actuant, uns més altres menys, perquè si hi ha un organisme que ens aglutine a tots, un organisme que siga el que es comprometa, aleshores, si una persona concreta falla o fallem, con en algun cas ens ha passat per problemes personals, perquè en un moment determinat t'interessen altres coses i deixes de costat el que tenies, que aqueix Institut ho continue. I ens fa falta, perquè després del fracàs de la Mancomunitat, que no ha sabut crear-lo, crec que ara en passar l'estiu haurem de reunir-nos el grup individual i muntar-ho, encara que els organismes públics no participen.
VIURE A l'ESTIU / 1- Entrevista a Vicent Riera, arquitecte de Montaverner, i Lluís Peiró, alcalde de la localitat
Tema: infrastructures
Ajuntament de Montaverner, 2 de juliol de 1995
Lluís M. Segrelles.-MONTAVERNER
RIERA—A la memòria del Projecte s'especifica clarament que hi ha una part que es tracta de recuperar un poc, encara que estava fet: aglomerar-lo de nou, fer les voreres noves, restituir les escomeses d'aigua, que és on hi havia problemes, ja que eren molt velles. Això ha sigut en el Carrer Sant Joan i Sant Jaume.
Crec que hi havia inclús una restitució d'escomeses , no soles d'aigua sinó de desaigües, sinó dels embornals per arreplegar aigües que no ni havia. Però bàsicament és revisar-la perquè estava ja molt vella l'obra. S'hi ha actuat des del Carrer Nou fins al Carrer Gandia. Refer voreres i aglomerar...
Després l'altra és una ronda, és una actuació que ve ja de molt arrere. En el seu dia l'Ajuntament va gestionar l'obertura d'esta ronda, que és la Ronda de Circumval·lació Nord del poble, i que es diu Avinguda de les Escoles (...) Es va fer una primera actuació d'aigües pluvials, perquè ací hi havia un ovoide molt gran, que passa per l'Av. San Pancracio i arreplega totes les aigües d'avinguda de la part alta del poble, perquè si no,
no es pot urbanitzar...
—Tots coneixem que esta zona és famosa pels aiguamolls...
RIERA—Efectivament. I a més té molt caiguda d'aigua. Aleshores, una primera obra, a part de fer la gestió per a què se cediren els terrenys, va ser fer eixe gran col·lector que connecta per vora carretera i va al barranc, no va a depuradora, va al barranc. Ara s'ha fet l'altra part d'allà (al Barri del Pilar), que va per fora..
—Aquella part continua dient-se Avinguda de les Escoles?
RIERA—És que en el Projecte de les Normes posa "Ronda-2", però encara no té nom, perquè s'ha acabat de fer. Avinguda de les Escoles és perquè estan ací les Escoles, que precisament estan ara ampliant-les.
Aleshores, en aquell moment es van fer tot el que són les xarxes bàsiques, que són els tubs per a passar la llum, l'enllumenat, l'aigua, voreres i base de paviments. I aquest projecte el que té és el complement i última fase d'allò, deixar-ho totalment ja rematat, que és posar els punts de llum, posar els paviments de voreres i l'aglomerat. I acotar l'actuació. Açò es remata d'aquesta forma perquè s'hi volen fer unes illetes, amb ajudes
d'altres organismes, per tal de definir el que és l'entrada del poble, i l'accés a la carretera tindre'l resolt, perquè està difícil, perquè tens una rasant més baixa que el que és la carretera... perquè la carretera va amunt històricament i el poble es queda baixet, per la qual cosa sempre hi ha problemes per accedir. Aleshores es fa una illeta per eixir per ací a dretes (sentit Albaida); a esquerres (sentit Alfarrasí), no es pot eixir.
—Quin pressupost global té?
RIERA—És significatiu el que és el Pressupost d'Execució Material: són 7.408. 597 pts.
—D'este, (de l'Avinguda de les escoles)?
RIERA—No, això és el total. El que passa és que desglossat ...jo vaig fer un desglosse... El que passa és que, a efectes de Diputació, açò passa com un Projecte únic... I ara, el Pressupost de Contrata Global, el de Reconeixement de l'Administració puja a 10.627.719 pts. La suma de les dues actuacions, (...) dins del Pla Provincial d'Obres i Serveis (PPOS) de 1995.
Bàsicament, una és una obra més de renovació, que és el que és el Carrer Sant Joan i Sant Jaume, i l'altra és una última fase d'una obertura que és fonamental dins el que és l'estructura del poble, perquè remata tota la part alta del poble. Abans de fer això tu veies el poble per dalt i estava per a rematar. I això bàsicament és la seua importància.
Després hi ha les convenients connexions amb les xarxes existents: tu has de connectar els desaigües al que hi ha... que sempre és una faeneta de més.
—Hi ha hagut alguna dificultat especial a l'hora de...
RIERA—Açò és molt senzill. Els aiguamolls els teníem resolts d'abans. Teníem el Col·lector d'Aigües Pluvials. Però el problema gros era, més que l'aiguamoll en sí, l'arreplega de les aigües. Allí sí que vam fer, a l'altre costat el drenatge...
PEIRÓ—El drenatge estava fet allí ja perquè era la Font de la Cava, que naixia per allí..
RIERA—De fet, quan vam fer el Parc (Primer de Maig), que està enfront, a meitat d'obra va ploure i ens va eixir l'aiguamoll. Vam tindre que fer una xanca de drenatge i portar-lo al col·lector este, que és el que arreplega totes les aigües. Eixa va ser una obra prèvia.
PEIRÓ—Va ser una obra prèvia molt important perquè arreplegava les aigües un col·lector, després continuava per tota la carretera fins avall. I vam canviar tota la zona, perquè això abans havia donat al barranc que hi havia abans allí, a la Cooperativa (Vitivinícola "San Pancracio"). Allí vam fer unes obres recollint eixes aigües dels bancals i les hortes, fins al riu. El barranc es va desviar, per urbanitzar eixa zona, perquè si no...hi havia que donar-li una solució. I al mateix temps el Carrer Baix, que tenia problemes amb les aigües pluvials, les tuberies no tenien capacitat suficient, se n'eixia l'agua i inundava sempre la Font de la Bacenilla sempre.
Aquella zona estava totalment degradada per les avingudes d'aigua que es concentraven en aquell punt. Estes obres venien a solucionar problemes d'infrastructura. Al mateix temps ens va permetre recuperar tot aquell paratge, de la mateixa font, fer el jardinet i donar una solució al tema de les aigües pluvials, que no hi havia.
—Quin pressupost té aquella zona (Barri del Pilar)?
RIERA—Aquella d'allí estava al voltant dels 14 milions. No estava dins dels PPOS.
PEIRÓ—Allò va ser una actuació especial de la Conselleria d'Obres Públiques amb uns remanents que quedaven de fons del que era el Patronat per a la Millora de la Vivenda Rural. Resulta que a la Conselleria, els Ajuntaments i tal, entitats, el Patronat els havia prestat diners, després havia arreplegat eixos duros, i, una vegada feta la transferència del Patronat per a la Millora de la Vivenda Rural a la Conselleria, la Conselleria l'única possibilitat que tenia era la d'invertir.
JORNET—És que el Patronat es va dissoldre i la Consellera i no podia incorporar els fons als recursos ordinaris. Tenia que fer inversions, perquè era per a municipis menors de 5000 habitants. Aleshores tenia que fer les inversions.
—Açò és l'últim que està fent-se per donar-li la vista des de dalt, tancar-lo realment. N'hi ha previst al Pla general d'Ordenació Urbana (PGOU) arredonir això d'alguna manera o, en principi, es pensa que el creixement del poble donarà per a molt?
RIERA—Home, jo crec que amb l'obertura a l'Est i al Sud, dins de tota eixa circumval·lació, jo crec que hi ha suficient espai com per a pensar que, en anys, n'hi haurà futur. A més, hem de pensar que estes rondes, a este costat d'ací (al Sud de l'Av. de les escoles) també són edificables, i això té un suport de terrenys urbanitzats grandíssim. La veritat és que el que són les Normes (Subsidiàries) les tenim pràcticament urbanitzades. El que estava en previsió de nous carrers ho tenim, si no urbanitzat, sí que definit i obert,... es veu. Vas pel poble i el que és el plànol del poble, el veus marcat. I, a nivell de zones verdes, pràcticament amb l'actuació del Parc del Poliesportiu l'hem culminat el Pla, clar. De zones verdes importants, amb la que tenim en la carretera (Parc Primer de Maig) i l'altra ...en una hem fet 6000 metros, i en l'altra no sé si 7000 m. Entre les dues zones grans hi hauran executats uns 14.000 metros.
—Per tant, urbanísticament, ara el que queda és més en la zona del Polígon Industrial ("La Cava"), rematar els sectors...?
PEIRÓ—Home, hi ha encara dues grans urbanitzacions internes. Una seria la zona, la dels voltants de la zona d'allí dalt (Rondes 1 i 2) i l'altra seria la zona de la casa de Santiago (entre el Parc nou, el Camp de Futbol, Barri del Pilar i Polígon Industrial), i que estan ja molt avançades. Està ja redactat l'Avantprojecte. De moment això s'urbanitzarà. Aleshores encara quedarà més sòl urbà pendent d'urbanització, però que
estarà dins les infrastructures creades, perquè serà continuació a la part de dalt.
RIERA—Oferta de sòl en condicions per a les necessitats del poble, n'hi ha per a temps. Sòl en condicions d'edificar i tindre el que la Llei del Sòl demana i exigeix com unes condicions bàsiques per a què els terrenys siguen edificables. A més hi ha molt de terreny ja avançat.
PEIRÓ—Falta acabar també la Ronda que delimita el Polígon Industrial, que està oberta un tros... falta rematar-la perquè encara estem pendents de negociacions dels terrenys amb el propietari...això és de Monzó. De moment aquell home demanava massa i es va quedar aquella negociació paralitzada per arribar a un acord i poder fer l'obertura. Una vegada que fem l'obertura, aleshores podríem ja tancar el que és la Ronda, que enllaçaria amb la Ronda Oest (Est?), el que ha fet la Conselleria d'Obres Públiques. I la resta és ja la zona del Polígon Industrial... I després, hui mateixa tenim una notícia bona: hui ens ha vingut l'empresa que ens ha d'urbanitzar la zona verda del Convent: Restauraciones Paisajísticas S.L. La Conselleria de Medi Ambient ha adjudicat el projecte a esta empresa i començaran a partir de la segona quinzena de setembre més o menys.
—Això ja ho donaré més avant, perquè ací ja hi ha prou material...
RIERA—Eixa obra estarà molt bé perquè permetrà tot el que es el frontis de San Pancracio rematar-lo ja, perquè és l'únic espai que ens quedava.
—I al final com queda el frontó? Perquè trenca aqueix espai, com a espai obert...
PEIRÓ (adreçant-se a RIERA)—Tu, des del punt de vista tècnic...
RIERA—Jo, en el seu dia, vaig fer una indicació, perquè jo d'estes coses faig sempre una lectura sempre més tècnica i més asèptica. Jo el que vaig dir va ser: "home, jo el que crec que deurien de fer es llevar d'ahí el frontó i el fem a la part de darrere, pensant que en un moment concret, on estan allí les pistes, estava allí previst fer una espècie de Casa de Música, Casa de Cultura. Aleshores a mi em molestava, no sols des de la perspectiva del vianant, sinó des de la perspectiva de l'arquitecte que vol que el seu edifici agarre una importància que, pel seu emplaçament i pel seu ús devia de tindre. I, jo almenys, vaig insistir en què era una solució perquè des del punt de vista del cost tampoc és tan enorme. Però, clar, fer i desfer és una cosa que sempre costa assumir-ho i més pels responsables...i va quedar així. El frontó ja l'única solució que té és tapar-lo, posar-li plantetes i xops davant.
—És que és l'únic que trenca en aquella zona, i més si esperem que siga una zona oberta...
RIERA—Sí, és el lloc que tanca tot l'espai i jo sí que ho vaig apuntar en el seu moment. Una possibilitat era que, on estem ara fent la zona verda i la zona de pistes, traslladar-ho a la part de darrere, més propet del Polígon... i deixar eixe espai obert. Però clar, en aquell moment estàvem parlant de fer un edifici significatiu en eixe lloc, i això encara accentuava més el problema. Cristina era molt més radical: veniu ahí una nit, el tireu amb una màquina i després ja parlarem. Però és evident que el frontó està ahí en un lloc...fatal, perquè és una mole impressionant... No sé, fent-li un tractament... alguna estructura metàl·lica per darrere perquè la vegetació puga agarrar-se ad ell millor. Però
l'efecte de dins a fora és evident, que tu estàs ahí i és un cos que et tanca. Per fora pots canviar-lo, però el defecte físic el tens. O te'l fulmines o...
PEIRÓ—Ara l'única possibilitat que hi hauria és, una vegada estiga arreglat el camp de futbol, en l'espai que queda...
RIERA—Però desfer coses s'ha de reconéixer que és difícil, és polèmic... i assumir una sèrie de coses que, si no estan molt ben justificades, ...
—El que passa és que a vosaltres vos ha costat anar apanyant totes les....en la Casa de la Cultura...
PEIRÓ—Tindre que posar-li tot l'aïllament... una calamitat. Per no fer les coses ben fetes des d'un principi...
RIERA—En les inversions s'ha de tindre en compte una cosa, sobretot quan estàs parlant d'una casa de la Cultura o d'una edificació ja significativa, moltes vegades tenim l'error de comptar en metres. I n'hi ha metres de 30.000 pts el m. i n'hi ha metres de 200.000 pts el m. Això, amb el temps, es nota i en el resultat també. Jo crec que va haver una època, fa uns quinze anys o això, en què es tractava de fer volum. I després
què ocorre? Doncs que de vegades eixe volum no s'adapta a la funcionalitat. El tema de la Casa de la Cultura: hi ha una salonet que m'imagine que, per a uns actes concrets, doncs bé, resoldrà la papereta, però fer un acte en què et passes allí moltes hores dins ... no té el condicionament. Se li va fer una actuació perquè, des del punt de vista acústic estiguera una miqueta millor, i jo crec que sí que es va notar... però no té les condicions d'un auditòrium ni d'una sala preparada per això...
PEIRÓ—I la part de dalt: té calor, fred, aigua... no es pot ni entrar ara (en agost)
Ajuntament de Montaverner, 2 de juliol de 1995
Lluís M. Segrelles.-MONTAVERNER
RIERA—A la memòria del Projecte s'especifica clarament que hi ha una part que es tracta de recuperar un poc, encara que estava fet: aglomerar-lo de nou, fer les voreres noves, restituir les escomeses d'aigua, que és on hi havia problemes, ja que eren molt velles. Això ha sigut en el Carrer Sant Joan i Sant Jaume.
Crec que hi havia inclús una restitució d'escomeses , no soles d'aigua sinó de desaigües, sinó dels embornals per arreplegar aigües que no ni havia. Però bàsicament és revisar-la perquè estava ja molt vella l'obra. S'hi ha actuat des del Carrer Nou fins al Carrer Gandia. Refer voreres i aglomerar...
Després l'altra és una ronda, és una actuació que ve ja de molt arrere. En el seu dia l'Ajuntament va gestionar l'obertura d'esta ronda, que és la Ronda de Circumval·lació Nord del poble, i que es diu Avinguda de les Escoles (...) Es va fer una primera actuació d'aigües pluvials, perquè ací hi havia un ovoide molt gran, que passa per l'Av. San Pancracio i arreplega totes les aigües d'avinguda de la part alta del poble, perquè si no,
no es pot urbanitzar...
—Tots coneixem que esta zona és famosa pels aiguamolls...
RIERA—Efectivament. I a més té molt caiguda d'aigua. Aleshores, una primera obra, a part de fer la gestió per a què se cediren els terrenys, va ser fer eixe gran col·lector que connecta per vora carretera i va al barranc, no va a depuradora, va al barranc. Ara s'ha fet l'altra part d'allà (al Barri del Pilar), que va per fora..
—Aquella part continua dient-se Avinguda de les Escoles?
RIERA—És que en el Projecte de les Normes posa "Ronda-2", però encara no té nom, perquè s'ha acabat de fer. Avinguda de les Escoles és perquè estan ací les Escoles, que precisament estan ara ampliant-les.
Aleshores, en aquell moment es van fer tot el que són les xarxes bàsiques, que són els tubs per a passar la llum, l'enllumenat, l'aigua, voreres i base de paviments. I aquest projecte el que té és el complement i última fase d'allò, deixar-ho totalment ja rematat, que és posar els punts de llum, posar els paviments de voreres i l'aglomerat. I acotar l'actuació. Açò es remata d'aquesta forma perquè s'hi volen fer unes illetes, amb ajudes
d'altres organismes, per tal de definir el que és l'entrada del poble, i l'accés a la carretera tindre'l resolt, perquè està difícil, perquè tens una rasant més baixa que el que és la carretera... perquè la carretera va amunt històricament i el poble es queda baixet, per la qual cosa sempre hi ha problemes per accedir. Aleshores es fa una illeta per eixir per ací a dretes (sentit Albaida); a esquerres (sentit Alfarrasí), no es pot eixir.
—Quin pressupost global té?
RIERA—És significatiu el que és el Pressupost d'Execució Material: són 7.408. 597 pts.
—D'este, (de l'Avinguda de les escoles)?
RIERA—No, això és el total. El que passa és que desglossat ...jo vaig fer un desglosse... El que passa és que, a efectes de Diputació, açò passa com un Projecte únic... I ara, el Pressupost de Contrata Global, el de Reconeixement de l'Administració puja a 10.627.719 pts. La suma de les dues actuacions, (...) dins del Pla Provincial d'Obres i Serveis (PPOS) de 1995.
Bàsicament, una és una obra més de renovació, que és el que és el Carrer Sant Joan i Sant Jaume, i l'altra és una última fase d'una obertura que és fonamental dins el que és l'estructura del poble, perquè remata tota la part alta del poble. Abans de fer això tu veies el poble per dalt i estava per a rematar. I això bàsicament és la seua importància.
Després hi ha les convenients connexions amb les xarxes existents: tu has de connectar els desaigües al que hi ha... que sempre és una faeneta de més.
—Hi ha hagut alguna dificultat especial a l'hora de...
RIERA—Açò és molt senzill. Els aiguamolls els teníem resolts d'abans. Teníem el Col·lector d'Aigües Pluvials. Però el problema gros era, més que l'aiguamoll en sí, l'arreplega de les aigües. Allí sí que vam fer, a l'altre costat el drenatge...
PEIRÓ—El drenatge estava fet allí ja perquè era la Font de la Cava, que naixia per allí..
RIERA—De fet, quan vam fer el Parc (Primer de Maig), que està enfront, a meitat d'obra va ploure i ens va eixir l'aiguamoll. Vam tindre que fer una xanca de drenatge i portar-lo al col·lector este, que és el que arreplega totes les aigües. Eixa va ser una obra prèvia.
PEIRÓ—Va ser una obra prèvia molt important perquè arreplegava les aigües un col·lector, després continuava per tota la carretera fins avall. I vam canviar tota la zona, perquè això abans havia donat al barranc que hi havia abans allí, a la Cooperativa (Vitivinícola "San Pancracio"). Allí vam fer unes obres recollint eixes aigües dels bancals i les hortes, fins al riu. El barranc es va desviar, per urbanitzar eixa zona, perquè si no...hi havia que donar-li una solució. I al mateix temps el Carrer Baix, que tenia problemes amb les aigües pluvials, les tuberies no tenien capacitat suficient, se n'eixia l'agua i inundava sempre la Font de la Bacenilla sempre.
Aquella zona estava totalment degradada per les avingudes d'aigua que es concentraven en aquell punt. Estes obres venien a solucionar problemes d'infrastructura. Al mateix temps ens va permetre recuperar tot aquell paratge, de la mateixa font, fer el jardinet i donar una solució al tema de les aigües pluvials, que no hi havia.
—Quin pressupost té aquella zona (Barri del Pilar)?
RIERA—Aquella d'allí estava al voltant dels 14 milions. No estava dins dels PPOS.
PEIRÓ—Allò va ser una actuació especial de la Conselleria d'Obres Públiques amb uns remanents que quedaven de fons del que era el Patronat per a la Millora de la Vivenda Rural. Resulta que a la Conselleria, els Ajuntaments i tal, entitats, el Patronat els havia prestat diners, després havia arreplegat eixos duros, i, una vegada feta la transferència del Patronat per a la Millora de la Vivenda Rural a la Conselleria, la Conselleria l'única possibilitat que tenia era la d'invertir.
JORNET—És que el Patronat es va dissoldre i la Consellera i no podia incorporar els fons als recursos ordinaris. Tenia que fer inversions, perquè era per a municipis menors de 5000 habitants. Aleshores tenia que fer les inversions.
—Açò és l'últim que està fent-se per donar-li la vista des de dalt, tancar-lo realment. N'hi ha previst al Pla general d'Ordenació Urbana (PGOU) arredonir això d'alguna manera o, en principi, es pensa que el creixement del poble donarà per a molt?
RIERA—Home, jo crec que amb l'obertura a l'Est i al Sud, dins de tota eixa circumval·lació, jo crec que hi ha suficient espai com per a pensar que, en anys, n'hi haurà futur. A més, hem de pensar que estes rondes, a este costat d'ací (al Sud de l'Av. de les escoles) també són edificables, i això té un suport de terrenys urbanitzats grandíssim. La veritat és que el que són les Normes (Subsidiàries) les tenim pràcticament urbanitzades. El que estava en previsió de nous carrers ho tenim, si no urbanitzat, sí que definit i obert,... es veu. Vas pel poble i el que és el plànol del poble, el veus marcat. I, a nivell de zones verdes, pràcticament amb l'actuació del Parc del Poliesportiu l'hem culminat el Pla, clar. De zones verdes importants, amb la que tenim en la carretera (Parc Primer de Maig) i l'altra ...en una hem fet 6000 metros, i en l'altra no sé si 7000 m. Entre les dues zones grans hi hauran executats uns 14.000 metros.
—Per tant, urbanísticament, ara el que queda és més en la zona del Polígon Industrial ("La Cava"), rematar els sectors...?
PEIRÓ—Home, hi ha encara dues grans urbanitzacions internes. Una seria la zona, la dels voltants de la zona d'allí dalt (Rondes 1 i 2) i l'altra seria la zona de la casa de Santiago (entre el Parc nou, el Camp de Futbol, Barri del Pilar i Polígon Industrial), i que estan ja molt avançades. Està ja redactat l'Avantprojecte. De moment això s'urbanitzarà. Aleshores encara quedarà més sòl urbà pendent d'urbanització, però que
estarà dins les infrastructures creades, perquè serà continuació a la part de dalt.
RIERA—Oferta de sòl en condicions per a les necessitats del poble, n'hi ha per a temps. Sòl en condicions d'edificar i tindre el que la Llei del Sòl demana i exigeix com unes condicions bàsiques per a què els terrenys siguen edificables. A més hi ha molt de terreny ja avançat.
PEIRÓ—Falta acabar també la Ronda que delimita el Polígon Industrial, que està oberta un tros... falta rematar-la perquè encara estem pendents de negociacions dels terrenys amb el propietari...això és de Monzó. De moment aquell home demanava massa i es va quedar aquella negociació paralitzada per arribar a un acord i poder fer l'obertura. Una vegada que fem l'obertura, aleshores podríem ja tancar el que és la Ronda, que enllaçaria amb la Ronda Oest (Est?), el que ha fet la Conselleria d'Obres Públiques. I la resta és ja la zona del Polígon Industrial... I després, hui mateixa tenim una notícia bona: hui ens ha vingut l'empresa que ens ha d'urbanitzar la zona verda del Convent: Restauraciones Paisajísticas S.L. La Conselleria de Medi Ambient ha adjudicat el projecte a esta empresa i començaran a partir de la segona quinzena de setembre més o menys.
—Això ja ho donaré més avant, perquè ací ja hi ha prou material...
RIERA—Eixa obra estarà molt bé perquè permetrà tot el que es el frontis de San Pancracio rematar-lo ja, perquè és l'únic espai que ens quedava.
—I al final com queda el frontó? Perquè trenca aqueix espai, com a espai obert...
PEIRÓ (adreçant-se a RIERA)—Tu, des del punt de vista tècnic...
RIERA—Jo, en el seu dia, vaig fer una indicació, perquè jo d'estes coses faig sempre una lectura sempre més tècnica i més asèptica. Jo el que vaig dir va ser: "home, jo el que crec que deurien de fer es llevar d'ahí el frontó i el fem a la part de darrere, pensant que en un moment concret, on estan allí les pistes, estava allí previst fer una espècie de Casa de Música, Casa de Cultura. Aleshores a mi em molestava, no sols des de la perspectiva del vianant, sinó des de la perspectiva de l'arquitecte que vol que el seu edifici agarre una importància que, pel seu emplaçament i pel seu ús devia de tindre. I, jo almenys, vaig insistir en què era una solució perquè des del punt de vista del cost tampoc és tan enorme. Però, clar, fer i desfer és una cosa que sempre costa assumir-ho i més pels responsables...i va quedar així. El frontó ja l'única solució que té és tapar-lo, posar-li plantetes i xops davant.
—És que és l'únic que trenca en aquella zona, i més si esperem que siga una zona oberta...
RIERA—Sí, és el lloc que tanca tot l'espai i jo sí que ho vaig apuntar en el seu moment. Una possibilitat era que, on estem ara fent la zona verda i la zona de pistes, traslladar-ho a la part de darrere, més propet del Polígon... i deixar eixe espai obert. Però clar, en aquell moment estàvem parlant de fer un edifici significatiu en eixe lloc, i això encara accentuava més el problema. Cristina era molt més radical: veniu ahí una nit, el tireu amb una màquina i després ja parlarem. Però és evident que el frontó està ahí en un lloc...fatal, perquè és una mole impressionant... No sé, fent-li un tractament... alguna estructura metàl·lica per darrere perquè la vegetació puga agarrar-se ad ell millor. Però
l'efecte de dins a fora és evident, que tu estàs ahí i és un cos que et tanca. Per fora pots canviar-lo, però el defecte físic el tens. O te'l fulmines o...
PEIRÓ—Ara l'única possibilitat que hi hauria és, una vegada estiga arreglat el camp de futbol, en l'espai que queda...
RIERA—Però desfer coses s'ha de reconéixer que és difícil, és polèmic... i assumir una sèrie de coses que, si no estan molt ben justificades, ...
—El que passa és que a vosaltres vos ha costat anar apanyant totes les....en la Casa de la Cultura...
PEIRÓ—Tindre que posar-li tot l'aïllament... una calamitat. Per no fer les coses ben fetes des d'un principi...
RIERA—En les inversions s'ha de tindre en compte una cosa, sobretot quan estàs parlant d'una casa de la Cultura o d'una edificació ja significativa, moltes vegades tenim l'error de comptar en metres. I n'hi ha metres de 30.000 pts el m. i n'hi ha metres de 200.000 pts el m. Això, amb el temps, es nota i en el resultat també. Jo crec que va haver una època, fa uns quinze anys o això, en què es tractava de fer volum. I després
què ocorre? Doncs que de vegades eixe volum no s'adapta a la funcionalitat. El tema de la Casa de la Cultura: hi ha una salonet que m'imagine que, per a uns actes concrets, doncs bé, resoldrà la papereta, però fer un acte en què et passes allí moltes hores dins ... no té el condicionament. Se li va fer una actuació perquè, des del punt de vista acústic estiguera una miqueta millor, i jo crec que sí que es va notar... però no té les condicions d'un auditòrium ni d'una sala preparada per això...
PEIRÓ—I la part de dalt: té calor, fred, aigua... no es pot ni entrar ara (en agost)
VIURE A l'ESTIU / 0-La penosa aventura de circular per les carreteres de la Vall d'Albaida en l'estiu de 1995
7 de juliol de 1995
Lluís M. Segrelles.-ONTINYENT
Hans és un camioner alemany que ha vingut altres vegades amb el seu tràiler fins a la Vall d'Albaida. Sorprés gratament pel nou túnel de l'Olleria, la seua alegria per la contemplació de la panoràmica general de la comarca van acabar prompte, precisament un poc abans d'Aielo de Malferit, on les obres, tant de la carretera, com del gasoducte introdueixen el dens trànsit en un coll de botella, encara que sense arribar a estrényer-lo.
Hans prossegueix impertèrrit cap al seu destí: una fàbrica tèxtil a Bocairent. Passa sobre el riu Clariano i quan arriba a l'entrada senyalitzada com "Ontinyent Nord" contempla que han afegit un altre senyal complementari, amb el preceptiu fons groc indicador d'obres, on pot llegir "Bocairent-Villena". El nostre disciplinat germànic segueix el consell i arriba a Ontinyent. En arribar a l'encreuament de l'ontinyentina avinguda de Daniel Gil la seua perplexitat va en augment: en groc un dels panells el commina a girar cap a l'esquerra, de tornada a la veïna Agullent, però, heus ací que un altre panell contigu a l'anterior (això sí, sense fletxa, però amb el color groc malson) li indica Bocairent-Villena. Dubtós, consulta el seu mapa i, finalment, es decideix a preguntar. Una gràcil ontinyentina li somriu comprensiva per la desorientació i el dirigeix a la flamant autovia: "Vosté, seguisca fins baixar el port d'Albaida, i en l'encreuament de Muro, a la dreta".
Hans obeeix i, encara que amb quaranta quilòmetres més, en compte dels set promesos pel seu inseparable mapa, arriba al seu enyorat Bocairent, no sense marejar-se abans amb les corbes de la carretera d'Agres i Alfafara, i patir la seua pel perill que per a un mastodont com el que condueix suposa l'ajustadíssim pas davall la via del ferrocarril.
Comparteix penes amb els bocairentins que, armats de paciència, esperen que d'ací a uns mesos la seua comunicació amb la resta de la comarca siga una miqueta més fluida pel Barranc de Bocairent.
De Madrid a Gandia per Carrícola
Una altra aventura preparada per a aquest estiu ha sigut la feliç coincidència del tall de carretera esmentada anteriorment amb la segona reparació que pateix el Pont de Bèlgida en dos anys, adornada amb el conegut tall (no de mànegues ni de pèl) i els consegüents senyals "despistatives" (o "despistatòries", que en açò encara no ens hem posat d'acord sobre el vocable més políticament correcte) en el groc cridaner que es porta aquest estiu.
Els mesetaris que han encetat les seues vacances i van decidir seguir la ruta d'anys anteriors, per la Font de la Figuera i Ontinyent, tenen múltiples opcions per a perdre's una bona estona per la Vall recòndita: vorejant el Benicadell (per Carrícola, Beniatjar i el Ràfol de Salem), desviant-se per Otos o botant camins en la contornada de Bèlgida. Amb camions transnacionals, mules mecàniques i altres complements.
Només han corregut millor sort aquells que van triar dirigir els seus passos per Xàtiva, Quatretonda i, per l'eixida del Morquí, fins a la capital de la Safor.
Les ofertes alternatives de la terra
No per ser de la terra les solucions són millors i, en tot cas, es complementen amb un millor coneixement dels camins rurals, com el Camí Reial de Gandia en els seus distints trams (Ontinyent-Montaverner-la Pobla del Duc-Llutxent-Benicolet), però sempre amb un lleu toc emocionant, com la distinta senyalització en la recentment inaugurada circumval·lació a Castelló de Rugat (l'entrada del qual des de ponent només està indicada per un senyalet amb un concís "Desviació Xàtiva-Ontinyent", només aconsellada per als molt cafeters). De fet, a més d'un bon coneixedor de la comarca, però no de les emocionants aventures estiuenques, li ha costat girar cua en el Morquí, pel l'únic delicte de voler anar a Montitxelvo.
En canvi, coses de la vida, tot són facilitats si venim des de la Safor, amb una desviació normal (suposem que no serà una equivocació) que ens permet accedir còmodament a Terrateig, Montitxelvo o Castelló.
Bé, i després del que relatem només ens resta invitar-vos a la Vall amb un eslògan sonor, com aquell "Vine i viu l'aventura !". Llàstima que ningú haja previst traure-li cap partit a la història muntant una que altra "paradeta" amb refrescs i llepolies en alguns encreuaments claus, perquè l'èxit està garantit.
Lluís M. Segrelles.-ONTINYENT
Hans és un camioner alemany que ha vingut altres vegades amb el seu tràiler fins a la Vall d'Albaida. Sorprés gratament pel nou túnel de l'Olleria, la seua alegria per la contemplació de la panoràmica general de la comarca van acabar prompte, precisament un poc abans d'Aielo de Malferit, on les obres, tant de la carretera, com del gasoducte introdueixen el dens trànsit en un coll de botella, encara que sense arribar a estrényer-lo.
Hans prossegueix impertèrrit cap al seu destí: una fàbrica tèxtil a Bocairent. Passa sobre el riu Clariano i quan arriba a l'entrada senyalitzada com "Ontinyent Nord" contempla que han afegit un altre senyal complementari, amb el preceptiu fons groc indicador d'obres, on pot llegir "Bocairent-Villena". El nostre disciplinat germànic segueix el consell i arriba a Ontinyent. En arribar a l'encreuament de l'ontinyentina avinguda de Daniel Gil la seua perplexitat va en augment: en groc un dels panells el commina a girar cap a l'esquerra, de tornada a la veïna Agullent, però, heus ací que un altre panell contigu a l'anterior (això sí, sense fletxa, però amb el color groc malson) li indica Bocairent-Villena. Dubtós, consulta el seu mapa i, finalment, es decideix a preguntar. Una gràcil ontinyentina li somriu comprensiva per la desorientació i el dirigeix a la flamant autovia: "Vosté, seguisca fins baixar el port d'Albaida, i en l'encreuament de Muro, a la dreta".
Hans obeeix i, encara que amb quaranta quilòmetres més, en compte dels set promesos pel seu inseparable mapa, arriba al seu enyorat Bocairent, no sense marejar-se abans amb les corbes de la carretera d'Agres i Alfafara, i patir la seua pel perill que per a un mastodont com el que condueix suposa l'ajustadíssim pas davall la via del ferrocarril.
Comparteix penes amb els bocairentins que, armats de paciència, esperen que d'ací a uns mesos la seua comunicació amb la resta de la comarca siga una miqueta més fluida pel Barranc de Bocairent.
De Madrid a Gandia per Carrícola
Una altra aventura preparada per a aquest estiu ha sigut la feliç coincidència del tall de carretera esmentada anteriorment amb la segona reparació que pateix el Pont de Bèlgida en dos anys, adornada amb el conegut tall (no de mànegues ni de pèl) i els consegüents senyals "despistatives" (o "despistatòries", que en açò encara no ens hem posat d'acord sobre el vocable més políticament correcte) en el groc cridaner que es porta aquest estiu.
Els mesetaris que han encetat les seues vacances i van decidir seguir la ruta d'anys anteriors, per la Font de la Figuera i Ontinyent, tenen múltiples opcions per a perdre's una bona estona per la Vall recòndita: vorejant el Benicadell (per Carrícola, Beniatjar i el Ràfol de Salem), desviant-se per Otos o botant camins en la contornada de Bèlgida. Amb camions transnacionals, mules mecàniques i altres complements.
Només han corregut millor sort aquells que van triar dirigir els seus passos per Xàtiva, Quatretonda i, per l'eixida del Morquí, fins a la capital de la Safor.
Les ofertes alternatives de la terra
No per ser de la terra les solucions són millors i, en tot cas, es complementen amb un millor coneixement dels camins rurals, com el Camí Reial de Gandia en els seus distints trams (Ontinyent-Montaverner-la Pobla del Duc-Llutxent-Benicolet), però sempre amb un lleu toc emocionant, com la distinta senyalització en la recentment inaugurada circumval·lació a Castelló de Rugat (l'entrada del qual des de ponent només està indicada per un senyalet amb un concís "Desviació Xàtiva-Ontinyent", només aconsellada per als molt cafeters). De fet, a més d'un bon coneixedor de la comarca, però no de les emocionants aventures estiuenques, li ha costat girar cua en el Morquí, pel l'únic delicte de voler anar a Montitxelvo.
En canvi, coses de la vida, tot són facilitats si venim des de la Safor, amb una desviació normal (suposem que no serà una equivocació) que ens permet accedir còmodament a Terrateig, Montitxelvo o Castelló.
Bé, i després del que relatem només ens resta invitar-vos a la Vall amb un eslògan sonor, com aquell "Vine i viu l'aventura !". Llàstima que ningú haja previst traure-li cap partit a la història muntant una que altra "paradeta" amb refrescs i llepolies en alguns encreuaments claus, perquè l'èxit està garantit.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
